dijous, 27 de novembre de 2014

Dada corrupta (II) La Farmàcia Gibert de Gaudí al carrer Canuda

 A la memòria d'Eulàlia Villuendas i Huguet (1972-2014), 
entranyable amiga, col·laboradora en l'article i descendent directa de Joan Gibert i Soler


Dada corrupta: passeig de Gràcia, 2
Dada correcta: Canuda, 37

El disseny de la Farmàcia Gibert el 1879 constitueix una de les primeres obres del jove Antoni Gaudí

La família Gibert era una nissaga de farmacèutics de llarga tradició a Torredembarra. Amb aquesta experiència i sense renunciar a la farmàcia de Torredembarra, un membre d'aquesta família, Joan Gibert i Soler va obrir una farmàcia a Barcelona l'11 de desembre de 1879. El negoci no va durar ni deu anys, ja que poc abans de morir, concretament el 29 de gener de 1889, la va tancar; fou desmuntada i bona part d'ella, al menys les prestatgeries i taulells, es va traslladar a una farmàcia del carrer de la Mercè.
 
Informació dels funerals de Joan Gibert i Soler (La Vanguardia 18/02/1889)
El nom d'aquesta farmàcia no hauria passat a la història, si no hagués estat pel jove arquitecte també tarragoní que va dissenyar-ne la decoració. Joan Gibert el va conèixer a través d'Eusebi Güell, ja nat a Barcelona, però membre d'una família, els Güell, veïns dels Gibert a Torredembarra. Aquest arquitecte era Antoni Gaudí.
Plànol d'alçat de la Casa Sicart (AMCB)

Totes les guies, biografies, pàgines web i bona part de la bibliografia especialitzada, excepte la de patrimoni de la Generalitat, coincideixen a ubicar aquest establiment al número 2 del passeig de Gràcia. 

El 1879, el número dos del passeig de Gràcia corresponia a la Casa Sicart, situada a la plaça de Catalunya xamfrà Fontanella banda muntanya. I efectivament, bona part de la bibliografia la localitza en aquest punt.

Plànols d'alçat i de secció de la casa de Josep Ferrer-Vidal (AMCB)

L'investigador Emilio Gómez, d'Amics de Barcelofilia, sempre ha defensat que abans de la reforma de 1903, la Casa Sicart no disposava locals comercials. Els plànols reforcen la seva opinió, l'edifici no comptava amb cap planta baixa arran de carrer, sinó amb un soterrani i un entresòl. A la fotografia conservada, queda ben palès que la farmàcia es trobava a nivell de carrer.
Crònica de la inauguració de la farmàcia al carrer Canuda 37 (La Publicidad, 18/12/1879, BC)

Arribats a aquest punt, vam barallar la hipòtesi que es tractés del número 2 del passeig, però a la banda de la Vila de Gràcia. 
 
Emplaçament correcte de la farmàcia Gibert en un plànol de 1885 (Institut Cartogràfic de Catalunya)
Fins que es produeix l'agregació, l'any 1897, el carrer Provença exerceix de límit entre Barcelona i Gràcia. La hipòtesi gracienca comptava amb un element molt suggestiu perquè el número 2 corresponia a la casa de Josep Ferrer-Vidal, que força anys més tard seria comprada per la dona de Pere Milà perquè, una vegada enderrocada, el mateix Gaudí hi construís la Pedrera. Aquest tancament de cercle gaudinià, però, topa amb dos murs infranquejables. En primer lloc, l'estudi dels plànols de l'edifici ens dur a la mateixa conclusió que a la casa Sicart: estructuralment no s'hi podia ubicar una farmàcia arran de carrer. I, en segon lloc, la crònica de la inauguració de l'establiment apareguda a La Publicidad el 12 de desembre de 1879 ens informa clarament de la ubicació de la farmàcia i no és altra que el carrer Canuda, 37, encarada al carrer Duc de la Victòria.

Aquesta dada corrupta està consolidadíssima i no serà gens fàcil que es rectifiqui. De fet, només hem trobat la farmàcia localitzada al carrer Canuda al web de patrimoni de la Generalitat i en alguns altres -pocs- que l'han copiat.



dimecres, 12 de novembre de 2014

Monument vegetal dedicat als monarques (1860)

Monument dedicat a Ses Majestats per l'Institut Agrícola i construït amb llavors, fruits i llegums (Charles Clifford, 1860, BNE)
En els 14 dies d'estada d'Isabel II, el seu consort i el príncep d'Astúries -el futur Alfons XII- a Barcelona, entre el 21 de setembre i el 4 d'octubre de 1860, amb puntuals sortides a Sabadell, Terrassa, Manresa i Montserrat, a part d'inaugurar l'Eixample, va poder assistir a gran quantitat d'actes, en els quals s'acostumava a muntar una escenografia tan efímera com pomposa per rebre tan il·lustres visitants.

Descripció del monument per part del setmanari barceloní El Álbum de las Familias (BNE)
En aquest sentit, l'Institut Agrícola de Sant Isidre, la patronal dels propietaris agrícoles, erigeix davant de la residencia reial aquesta columna monumental formada per flors, llegums, fruits i cereals conreats a Catalunya, així com quatre caps de xai i quatre més de cavall.

La columna segons el diari madrileny La España (BNE)
Aquest viatge dels monarques tenia com a objectiu visitar els antics territoris de la Corona d'Aragó. Així doncs entre setembre i octubre de 1860, visiten Alacant, les Illes Balears, Catalunya i Aragó. Aquests i d'altres viatges a la resta de l'estat tenien un evident objectiu propagandístic, d'afermar els vincles de la família reial amb les elits dels diversos territoris de l'estat i d'atreure la simpatia dels seus habitants cap a la corona, sobretot entre les classes populars. Per aquesta raó, viatgen amb el seu seguici Charles Clifford, el fotògraf oficial d'Isabel II, autor d'aquesta fotografia, i Antonio Flores, el cronista oficial del viatge, qui, entre d'altres coses, ens descriu detalladament la composició vegetal i , en menor grau, animal del monument.

Gravat aparegut al setmanari barceloní El Álbum de las Familias (BNE)

Contrastant aquest testimoni de primera mà amb dos diaris de l'època -tots dos monàrquics i conservadors: el diari madrileny, La España, i el setmanari barceloní, relacionat amb El Diario de Barcelona, El Álbum de las Familias- , he confegit un esquema, que juntament amb el gravat de l'època que incorporo, ens poden ajudar a fer-nos una idea de la composició d'aquesta columna, que en teoria havia d'haver-se coronat amb una gran estàtua de Venanci Vallmitjana, però la por al vent, que havia destruït l'arc efímer de la Barceloneta pocs dies abans, ho desconsellà. Les tres fonts no sempre coincideixen; quan no ho fan, he posat les variants entre claudàtors.
Esquema detallat de la composició de la columna (cliqueu la fotografia per augmentar-la)
 Aquest monument compta amb una paternitat triple: la idea, de Pau Milà -segurament es tracti de Pau Milà i Fontanals-, el disseny arquitectònic, de Simó, i l'execució, de Ribó.


Bibliografia

dissabte, 8 de novembre de 2014

La desaparició dels dos templets de la Casa Pich i Pon (1960)

 
Actual façana i templets de la Casa Pich i Pon
Si caminem cap a la banda muntanya de la plaça de Catalunya, és difícil que no veiem la casa Pich i Pon, al xamfrà amb la Rambla de Catalunya, i si ens entretenim una mica més podem admirar la capacitat del seu arquitecte, Josep Puig i Cadafalch, per conjugar estils des de el recarregat barroquisme de la porta, fins les línies neoclàssiques dels -ara- dos templets que la coronen.
.6 de juny de 1960. Tots dos templets en peu (SACE, ANC)

Dic 'ara', perquè el nombre d'aquests templets ha anat variant al llarg de la història. Originàriament, en van ser tres. El primer a desaparèixer fou el més enganxat a la torre del BANESTO; potser per aquest antiestètic emplaçament fou suprimit entre finals dels anys 40 i principis dels anys 50; ara no tenim prou proves per afirmar-ho amb contundència, però pensem que fou l'any 1949. En canvi sí que disposem de proves fefaents per afirmar que els altres dos templets van ser retirats a finals de l'any 1960, primer el més proper a la Rambla de Catalunya. 
11 de novembre de 1960. Un templet en peu i l'altre s'intueix en desmuntatge (SACE, ANC)

Aquestes proves són tres fotografies que documenten aquesta transformació. A la primera, de juny de 1960, apareixen encara els dos templets, mentre que en la segona, de novembre de 1960, ja només en resta un perquè l'altre s'intueix que es troba en procés de desmuntatge, mentre que a la tercera, de gener de 1961, n'han desaparegut tots.

13 de gener de 1961. Ja no n'apareix cap (SACE, ANC)




Aquests dos últims templets van ser restituïts l'any 1981 per Jordi Romeu quan va remodelar, amb força gust, la Casa Pich i Pon. I allà segueixen...

divendres, 7 de novembre de 2014

Dada corrupta (I): BANESTO de la plaça de Catalunya (1947)

 Dada corrupta: 1942
 Dada correcta: 1947

Agraïments a la Maria José González, al Jorge Álvarez i al Miquel Reig.
Antic Banco Español de Crédito (2014)

Inauguro una secció nova: l'anomeno "dada corrupta". 
2 de maig de 1940 L'Hotel ja era propietat del BANESTO (Brangulí, ANC)

Si en el món llibresc, la repetició acrítica d'una dada equivocada no era cap raresa; en l'era d'Internet, del retalla i enganxa, aquest fenomen ha augmentat de manera exponencial. Una vegada s'estén viralment l'error, tot i que es detecti, revertir el procés és una feina quasi impossible. Amb tot, no hem de defallir; per això, em proposo inocular l'antídot de la veritat contrastada a totes aquelles dades enverinades de la història de Barcelona que vagi descobrint, per contribuir modestament que la vacuna de l'anàlisi crítica s'ensenyoreixi de la xarxa.
El Banco Español de Crédito compra l'Hotel Colón (La Vanguardia 04/04/1942)

Començarem per una dada corrupta cronològica que vam descobrir amb l'administrador del blog Barcelofilia: la inauguració de la seu del Banco Español de Crédito de la plaça de Catalunya, 10.
L'Hotel Colon en plena fase d'enderrocament durant el Reis de 1942 (Brangulí, ANC)

Si feu una cerca a la xarxa, us adonareu que a la majoria de pàgines, incloses les dels mitjans de comunicació -mireu, per exemple, la informació històrica que afegien en motiu de la compra de l'edifici per part d'Amancio Ortega-, la data de construcció del banc que apareix més sovint és 1942.
El Banco Español de Crédito es trasllada a la plaça de Cataluña, 10 (La Vanguardia 25/05/1947)

Quan ens acostem a les fonts escrites o iconogràfiques la realitat és una altra. Una notícia apareguda a La Vanguardia el 4 d'abril de 1942 ens informa que el Banco Español de Crédito ha comprat l'edifici de l'Hotel Colon. Però sembla que aquesta adquisició ja s'havia realitzat com a mínim el maig de 1940, com es pot apreciar en la imatge de la commemoració del 2 de maig, durant el 1940. Aquest mateix diari ens informa del trasllat a les noves oficines de la plaça de Catalunya el 27 de maig de 1947. De fet, com mostren la fotografia de Josep Brangulí i la de J. Gracia, l'enderrocament és anterior a l'abril de 1942; segurament va començar al novembre o desembre de 1941. 
Imatge de 20 de febrer de 1942 amb l'Hotel Colon a la darrera fase d'enderrocament (J. Gracia Torres, arxiu Jorge Álvarez)
21 de febrer de 1946 Manifestació anticomunista d'adhesió a Franco. Els estudiants al seu pas per la plaça de Catalunya amb el BANESTO en construcció (Carlos Pérez de Rozas, Archivo del Banco de Sanander)


dimarts, 14 d’octubre de 2014

Una ganivetada per una entrada, a la plaça de Catalunya (1891)

(La Dinastia 21 de juliol de 1891, BNE.)

Abans de tancar l'edició del 21 de juliol de 1891, el diari conservador La Dinastía ens informa en una breu nota de la baralla de dos revenedors d'entrades de teatre que acaba amb un d'ells ferit greument a causa de la ganivetada que li propina el seu oponent.

No és gens estranya la presència de revenedors d'entrades de teatre a la plaça de Catalunya durant els anys 70, 80 i principis dels 90 del segle XIX, ja que en aquells moments aquest espai urbà, un xic deixat i sense planificació, compta amb la concentració més nombrosa de teatres i llocs d'espectacles molt diversos -des de circ a barraques de fira passant per un "tio vivo"-. Una vegada oberta l'Avinguda del Paral·lel als inicis dels noranta, combinada amb la voluntat del poder municipal d'alliberar el sòl de la plaça per enjardinar-la i monumentalitzar-la, la concentració del lleure es traslladarà de la plaça Catalunya al Paral·lel, que veurà créixer com bolets les barraques de fusta.

A finals dels anys 60,  obren dos teatres en dos extrems de la plaça: el breu Talia, que comença com un ball -amb gosadies com el Can-Can-, situat a tocar de La Rambla banda Besòs, i el longeu Salón de Novedades, al Passeig de Gràcia amb Ronda de Sant Pere, que a mitjan anys 80 es trasllada al carrer Casp amb l'actual nom de Teatro Novedades. A mitjans dels anys 70, molt a la vora del Novedades, de fet s'havia de passar pel seu jardí per accedir-hi, un nou Teatre Tívoli
 
Filla de Gil Vicente Alegria, propietari del Circ Eqüestre Alegría 1880-90 (Esplugas, ANC)
A la dècada dels 70, s'inauguren dos locals d'espectacles dins la mateixa plaça. L'any 1876, als jardins de la Casa Gibert, a la zona muntanya Besòs, comença a funcionar durant gairebé una dècada el Teatro del Buen Retiro. Tres anys més tard, al cantó mar Besòs i amb un permís per pocs mesos, el Circ Eqüestre Alegria va sobreviure 16 anys amb un èxit esclatant per la qualitat dels seus espectacles.
Plaça de Catalunya, 1888-90

Durant la dècada següent s'obren tres teatres de dedicats sobretot a la sarsuela, gènere que feia forrolla en la Barcelona d'aquell moment, a la banda Llobregat, que en aquells moments és l'inici de la Rambla de Catalunya. Un tindrà una vida longeva, que s'estendrà fins a finals dels anys 20 del segle XX amb diversos canvis de nom -Teatre Ribas, Teatre Catalunya i finalment amb el que coneixerà més èxits i fama, Teatre Eldorado-, situat al xamfrà amb Bergara, on avui hi ha el BBVA. També va funcionar com a cinema i hi va triomfar Raquel Meller. Els altres dos teatres, un enfront de l'altre, tot i que no van coincidir històricament, van ser molt efímers. El Teatro Massini, s'inaugurà el 1881, als jardins de la casa Gibert banda Llobregat, però en ser de fusta fou víctima d'un incendi l'any següent, que els destruí completament. Just enfront, però set anys més tard, el 1889, obrí les portes, al xamfrà Ronda Universitat- Rambla de Catalunya muntanya llobregat el Teatro Nuevo Retiro -no el confongueu amb el Teatro del Buen Retiro-, que, a partir de l'any següent fins a la seva desaparició el 1892, alternarà amb el nom de Teatro Gayarre. Recordeu que el món de la lírica, especialment entre una part dels aficionats, tendeix a vegades al hooliganisme i en aquell època la rivalitat era Massini vs Gayarre, com anys després serà Lázaro vs Fleta o més tard Callas vs Tebaldi.
Barcelona el 1890, amb els teatres marcats amb un cercle vermell (Institut Cartogràfic de Catalunya)

Abans d'arribar a la decadència teatral dels 90, va tenir lloc l'Exposició del 1888. Així com en altres indrets de la ciutat, va suposar un canvi substancial, no és el cas de la Plaça Catalunya, que es va limitar a arranjar una mica l'arbrat i a col·locar un brollador davant del Circ Eqüestre Alegría i el curiós arc cascada "mirador de les paperines". Potser l'element més destacat fou el Panorama Waterloo, un edifici cilíndric de grans dimensions, dins de les parets del qual s'estenia un llarg llenç de 120 metres que reproduïa aquesta batalla. Avui el MNAC guarda tres fragments d'aquesta pintura. Aquest costós espectacle fou desmuntat a mitjan 1890..
Cartell publicitari de l'actuació de Raquel Meller a Eldorado, que també funcionava com a cinema 1924 (Brangulí, ANC)

Arribem a la meitat de l'última dècada de segle XIX i s'han apagat tots els focus menys el del Teatre Eldorado. El 1902, quan la Plaça ha quedat lliure d'edificis i rep el primer enjardinament en forma de X, el centre de la diversió popular ja s'ha desplaçat totalment al Paral·lel i ja no tornarà a la Plaça de Catalunya, escenari de molta violència al segle XX però mai més per una disputa entre revenedors.d'entrades de teatre.


Bibliografia 
La Dinastia 21 de juliol de 1891, BNE
Permanyer, Lluís, Biografia de la Plaça de Catalunya.
Viquipèdia: Teatre Tívoli

dilluns, 13 d’octubre de 2014

Una hiena a la plaça de Catalunya (1868)


El Imparcial, 7/8/1868, Biblioteca Nacional de España

El 1868, la plaça de Catalunya era el nom oficiós que els barcelonins havien popularitzat les amb prou feines urbanitzades mansanes 39 i 40 de l'Eixample; i és que dins de l'actual plaça, en aquells moments un descampat sense enjardinar ni molt menys monumentalitzar, emergien dues construccions sòlides - la Casa Gibert i la Casa Rosich- i la resta de l'espai seria ocupat per barraques de fira -en una d'aquestes, anomenada pomposament Salón Edison, molts anys després s'hi durà a terme la primera prova del kinetoscopi, precursor del cinematògraf-.
La casa Gibert, al bell mig de la plaça de Catalunya, el 1874 (Joan Martí, Bellezas de Barcelona)

Segons Lluís Permanyer, a la seva Biografia de Barcelona, la primera barraca amb una atracció data de gener de 1869, però en coneixem una altra que ja existia com a mínim des de l'agost de l'any anterior i de ben segur que fins i tot de temps més reculats de les quals no ens resta testimoni escrit ni molt menys iconogràfic. Efectivament, aquell dimarts 4 d'agost de 1868 la visió d'una hiena campant per la desolada plaça de Catalunya va causa certa alarma entre els vianants. S'havia escapat de la gàbia, situada a dins d'un barracó on era exposada al públic. L'espaordiment ciutadà va decréixer quan van capturar l'animal amb un llaç corredís i el van retornar a engarjolar. Suposo que la hiena va fugir, entre d'altres raons, perquè la plaça Catalunya deuria recordar-li la seva sabana natal.
Estat de total descurança de la plaça de Catalunya el 1867 ( El Lloyd español. 2/7/1867, BNE)


Bibliografia

El Imparcial 7/8/1868, Biblioteca Nacional de España 
El Lloyd español. 2/7/1867, Biblioteca Nacional de España
Permanyer, Lluís: Biografia de la Plaça de Catalunya.


dilluns, 1 de setembre de 2014

Accident d'un autogir a la plaça de Catalunya (1935)



Aparell en plena caiguda (Josep Badosa, Spaarnestad Photo)

Aquell diumenge 27 de gener de 1935 tota Barcelona sortí al carrer a presenciar un esperat festival aeri. I  les seves ànsies es vegueren una altra vegada frustrades. El diumenge anterior el mal temps havia impossibilitat l'exhibició, però aquesta vegada un accident en plena plaça Catalunya feu suspendre les activitats previstes.

Les autoritats civils i militars brinden amb xampany amb el pilot celebrant l'èxit del seu aterratge (Josep Maria Sagarra, ANC)
La plaça Catalunya es trobava curulla d'espectadors per presenciar uns dels actes més esperats: l'aterratge i l'enlairament d'un autogir al centre de la plaça, que la Guàrdia Urbana i la Guàrdia d'Assalt havien acordonat i buidat de públic. L'audàcia s'havia de repetir amb un altre aparell a la confluència entre l'Avinguda de 14 d'Abril -l'actual Diagonal- amb el carrer Urgell; és a dir la part de mar de l'actual plaça Francesc Macià, en aquells moments sense urbanitzar.
Poc abans d'emprendre l'enlairament (Carlos Pérez de Rozas, AFB)

Entre les 10.25 i les 10.30, apareixia entre sorollosos aplaudiments el tinent de navili Antonio Guitián pilotant un autogir EA-SCA, qui, després de realitzar dos tombs per la plaça, aconsegueix aterrar-hi sense problemes. La seva habilitat rep les felicitacions de les autoritats civils i militars allà presents, encapçalades per l'alcalde Pich i Pon, famós per la seva poca destresa semàntica, que l'obsequien amb una copa de xampany. 
Filmació d'Associated Press sobre l'accident
Quan es disposa a aprendre el vol a les 11 en punt s'esdevé el desgraciat accident. Tots els rotatius consultats -La Voz, El Sol, El Heraldo de Madrid, La Vanguardia, La Publicitat i La Veu de Catalunya - apunten com a causa tècnica el tipus de sòl de la plaça Catalunya que impedí l'adherència de les rodes i l'augment suficient de les revolucions del motor per elevar-se ràpidament en un espai tan curt i obligà el pilot a fer un seguit de maniobres aèries, en la darrera de les quals es produí el xoc de l'aparell, que es desequilibrà, afavorit pel seguit de corrents d'aire que s'entrecreuen a la plaça, i es precipità a terra. Els diaris dissenteixen en la narració de la topada. Segons La Vanguardia toca un arbret d'un parterre i després contra la catenària del tramvia, que en no trencar-se i retardar la caiguda a terra evita una desgràcia major contra el nombrós públic allà congregat. En canvi, segons la resta de publicacions, impactà directament contra la catenària. On tampoc hi ha acord és en determinar quina part de l'autogir rebé l'impacte: les aspes, segons La Voz i el Heraldo de Madrid, i el patí de cua, segons la resta.

Conseqüències de l'impacte contra el terra (Brangulí, ANC)

Tot els diaris també assenyalen que en el moment de caure, molt a la vora de la boca de metro avui desapareguda, -actualment el lloc l'ocupa el monument a Macià-, les aspes es precipiten a sobre d'una camioneta de guàrdies d'assalt que forma part del cordó de seguretat. Un dels guàrdies rep l'escomesa d'una aspa al cap que el fa caure d'esquena. El cognom del ferit varia segons els diaris -amb el nom hi ha entesa-: uns l'anomenen Ramon Solans (La Voz i El Heraldo de Madrid), altres Ramon Salons i Vallverdú (La Veu de Catalunya i La Publicitat), un altre Ramon Salón (El Sol) i La Vanguardia, Ramon Serra Vallverdú. Els diari dels Godó informa que fou portat al dispensari del carrer Sepúlveda en taxi, mentre que els altres dos diaris catalans en la mateixa camioneta. Els diaris madrilenys no especifiquen el transport escollit, però sí que esmenten, cosa que no ho fan els catalans, el nom d'un segon ferit; un vianant de 64 anys, anomenat José Escada, assistit de ferides lleus, produïdes mentre fugia de  l'accident, a la Casa de Socors de la ronda de Sant Pere.

Mentre que el guàrdia d'assalt ha de ser assistit de les ferides greus al cap i a l'esquena al Carrer Sepúlveda, d'on serà traslladat i hospitalitzat a la Clínica de l'Aliança, el pilot de l'autogir surt del tot il·lès de l'aparell davant l'admiració de les autoritats que havien acudit tement-se el pitjor. Malgrat la bona notícia, però, decideixen suspendre la resta de vols i donar per acabada la festa aèria.
Fotoperiodista retratant una altre fotoperiodista en plena feina. (Brangulí, ANC)

L'accident concità la curiositat de la gran gernació assistent a l'exhibició (Carlos Pérez de Rozas, AFB)

Poca estona després, una camioneta d'Aeronàutica Naval enretira l'aparell sinistrat al moll del contradic i uns tècnics de la companyia de tramvies acudeixen a reparar els desperfectes de la catenària.

Crònica del succés a La Voz, del 29 de gener de 1935
Per veure més fotografies, cliqueu aquí.

Bibliografia
El Heraldo de Madrid
La Publicitat
El Sol
La Vanguardia
La Veu de Catalunya
La Voz

dimecres, 27 d’agost de 2014

Jack Johnson vs Arthur Cravan (Sant Jordi de 1916)


Amb l'ajut de Ramon Vilalta

“Els esportistes, els homosexuals, els lladres del Louvre, els bojos... són superiors als artistes” (Arthur Cravan, 1914)
Jack Johnson a la terrassa de la Maison Dorée l'any 1916 (Brangulí, ANC)

Dos personatges homèrics, d'aquells que es van passar mitja vida fugint, del món i d'ells mateixos, embarquen a finals de 1916 al port de Barcelona en un destarotat vaixell anomenat Montserrat amb destí a Nova York. Un fuig de la persecució tsarista i es fa dir Lev Trotski - el seu nom real és Lev Davídovitx Bronstein-; l'altre s'evadeix de la guerra europea sota el pseudònim d'Arthur Cravan -el seu nom real és Fabien Avenarius Lloyd-. 

Arthur Cravan, el boxejador poeta
Mesos abans, Arthur Cravan s'havia enfrontat a l'excampió del món dels pesos pesants a la Monumental. Jack Johnson era un altre fugitiu, en aquest cas, de la justícia. En realitat, fotia el camp d'una societat americana que no havia paït gens bé que un negre es fes amb la corona dels pesos pesants i menys encara que volgués dur una vida de diversió, ostentació i riquesa com qualsevol altre blanc nou-ric. Tocà el dos d'EUA quan fou acusat d'endur-se una noia blanca d'un estat a un altre i condemnat a un any de presó. A Cuba intentà retenir el títol de campió del món, però va fingir el KO, perquè, segons ell mateix confessaria més tard, el govern americà li havia promès que podria anar a veure el seu moribund pare abans d'entrar a la presó si es deixava guanyar per un boxejador blanc. Fuig cap a París, d'allà passa a Madrid i finalment arriba a Barcelona el 1916, on va posar una agència de publicitat -tota una novetat en aquell moment i que no tardaria a aixecar les sospites dels aliadòfils, que l'acusaren de treballar per als alemanys- a la Rambla del Centre 30-2, anomenada La Información, Jack Johnson and CO.
Jack Johnson, "el gegant de Galveston" entrenant amb públic, possiblement a l'Iris Park (Josep Maria Co i de Triola, Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya)

Arthur Cravan, segons ell nebot d'Oscar Wilde, era un personatge ben extravagant tant el vestir com en el seu aspecte físic. Amb els seus dos metres i més de cent quilos, s'autodefinia com a "boxejador-poeta"; i la veritat és que va donar tants cops de punys, si no més, en el món literari com en el quadrilàter, que li permeteren arribar a ser campió de França, però no d'Europa com ell fingia ser. Des de París, fugint de la guerra europea, arribà a Barcelona, el 1915. A la capital catalana es guanyà la vida com a professor de boxa al Reial Club Marítim.

Article contra la boxa aparegut 4 dies després del combat (La Vanguardia, 27/05/1916)
Algunes fonts opinen que Jack Johnson i Arthur Cravan ja es coneixien de París. Sigui com sigui, la seva presentació conjunta en la societat pugilística barcelonina es produeix a principis d'abril de 1916 a l'Iris Park. A l'Iris Park Jack Johnson entrenava i fins i tot exercia d'àrbitre. Un altre local on es posaven en forma tots dos era l'Excelsior, on les evolucions de Cravan eren seguides pel doble de gent que les de Jack Johnson. Pocs dies després de la presentació, ambdós signaren el contracte que els havia d'enfrontar a La Monumental el dia de Sant Jordi.

Agència de publicitat de Jack Johnson a la Rambla del Centre
A la Barcelona de 1916, la boxa no gaudia encara del gran ressó popular d'anys posteriors. Per això aquest combat despertà certa expectació, però no va assolir l'èxit que els seus promotors esperaven. De fet, la boxa en aquells moments ja suscità controvèrsia, puix que no pocs opinaven que es tractava no d'un esport sinó directament d'una bestialitat, en una època en què entre els intel·lectuals catalans del noucentisme (Carner, Liost, D'Ors) i l'avantguarda (Foix, Sindreu) es lloava l'esport com un acte de modernitat. Anys més tard, el poeta Carles Sindreu, per exemple, fou el professor de tennis d'Arnold Schönberg durant la seva residència a Barcelona. O el cas d'un Joan Miró, encara que pel seu físic i tarannà ens costi imaginar-nos-el: practicà la boxa i exercí d'àrbitre dels combats del seu amic Ernest Hemingway. 

Cravan no estava preparat ni físicament ni molt menys mentalment i etílica per enfontar-se dignament contra Jack Johnson (Josep Maria Co i de Triola, Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya)
El subversiu dadaisme vol trencar la frontera entre la vida quotidiana i l'art. Arthur Cravan, n'és un representant paradigmàtic, perquè a la seva autodenominació de boxejador poeta, s'uneix la seva consideració, sincerament expressada amb el to busca-raons que sempre el caracteritzava, segons la qual l'esportista es troba en un nivell superior a l'artista. No podem oblidar tampoc que ell no era l'únic artista dadaista refugiat a Barcelona; també hi era un dels més importants: el pintor Francis Picabía, qui juntament amb Olga Sacharoff i amb la col·laboració d'altres artistes refugiats com el mateix Cravan publicaran el primer número de la revista dadaista 391 a Barcelona.

Jack Johnson sembla més preocupat a evitar que Cravan no caigui a la lona; si això passava el combat esdevindria tan breu i mancat d'interès  que la gravació resultant corria el perill de resultar un fracàs. (Josep Maria Co i de Triola, Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya)


En aquells moments Barcelona començava a tenir una incipient indústria cinematogràfica, on destacaven els nom de Segundo Chomón, Fructuós Gelabert o Ricard de Baños. Aquest últim fou el responsable de la filmació de l'esdeveniment pugilístic. De Baños va instal·lar ni més ni menys que sis càmeres per captar perfectament la lluita. En un dels combats previs, però, els núvols van tapar el cel. La manca de llum podia fer anar-se'n en orris la filmació. Per aquesta raó, es van suprimir els combats previs que encara quedaven per iniciar al més ràpidament possible l'esperada pugna entre Johnson i Cravan. Tot i l'experiència fallida, que narrarem tot seguit, la relació artística entre Ricard de Baños i Jack Johnson no s'acabà aquí, ja que participà com a actor protagonista en la seva pel·lícula Fuerza y Nobleza.

(Josep Maria Co i de Triola, Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya)

Semblava que tot estava preparat perquè la vetllada fos un èxit clamorós, però poques hores abans hi intervé el governador civil de Barcelona, Félix Suárez Inclán, el qual fundándose en que el boxeo, tal como se practica en otros países, no está autorizado en España, impuso varias restricciones al anunciado match y dio órdenes terminantes a la policía para que suspendiese el espectáculo en cuanto hubiese la menor efusión de sangre (Ilustración artística. 1/5/1916). El dia del combat aparagué la polícia encapçalada per un nom d'infausta memòria  -Manuel Bravo Portillo- disposada a aturar el combat en el precís moment en què aparegués la sang.

Cartell de la pel·lícula de Ricard Baños Fuerza y nobleza protagonitzada per Jack Johnson. Gràcies a Jaume Bosch, he descobert que el caricaturista Joan Junceda n'era l'autor. (Joan Junceda, Mundo Cinemátografico)
Per si això fos poc, els preus de La Monumental no eren precisament populars i el dia del combat coincidia amb el diumenge de Pasqua, que molts barcelonins aprofitaven per sortir al camp, amb un cartell taurí  molt atractiu a Les Arenes i amb la jornada futbolística. La conseqüència fou una baixa presència de públic, entre 4000 i 5000, que, si tenim present la capacitat màxima de quasi 20.000 persones de La Monumental, donaven una imatge -amb l'omnipresència de les forces de l'ordre- desangelada del recinte en el moment del combat, com podem comprovar en les fotos que adjuntem.

Crònica del combat a El Mundo Deportivo, el dia següent
Algunes fonts parlen que Arthur Cravan aparegué totalment begut al ring, altres que al primer cop de puny de Jack Johnson, sense voler-ho l'americà, envià Cravan a terra, però que hagués de continuar perquè de Baños li indicà que no havia gravat prou metratge i d'altres que Cravan estava tan acollonit que li tremolaven les cames i que fou objecte de burla per part de Jack Johnson, que en el sisè assalt acabà la pantomima amb "un directe del dret seguit d'un travesser"* que deixà KO Cravan. Per evitar que les protestes del públic augmentessin, va seguir fent combats d'exhibició amb altres dos púgils convidats. L'actitud de Johnson i el desplegament policial va evitar mals majors.
Podem comprovar el poc èxit de públic de l'esdeveniment pugilístic (Carles Fargas, Centre Excursionista de Catalunya)

Així va acabar el combat més surrealista, perdó!, més dadaista de la història de la boxa.

Si voleu veure, més fotografies del combat, cliqueu aquí.

Bibliografia

Eaude, Michael, Catalonia: A Cultural History
EXCELSIOR. Cabaret. Music-hall. Rambla del Centre. (1915-1947) IRIS PARK. (1911-1939)
La literatura i l'art en el seu context social, per Pilar Arnau i Segarra,August Bover i Font
La Vanguardia
La Veu de Catalunya*