divendres, 18 de desembre de 2015

Dada corrupta (VII): inauguració de la font d'aigua de Montcada a la plaça de Catalunya

Dada corrupta: 23 de novembre de 1914
Dada real:        28 de desembre de 1917

Font d'aigua de Montcada a la plaça de Catalunya (Josep Brangulí, ANC)

Les habituals xifres de morts per febre tifoide a la Barcelona d'inicis del segle XX -entre 200 i 500 morts anuals- es van disparar entre setembre de 1914 i gener de 1915. Entre aquests mesos, es van enregistrar més de dos mil morts, una veritable epidèmia.


La causa principal de la febre tifoide endèmica l'hem de cercar en la contaminació dels dipòsits d'aigua de les cases. Recordem que en aquells moments les aigües fecals de molts habitatges no anaven a parar a les clavegueres sinó a pous negres, el contingut de les quals amb les pluges es filtrava als pous domèstics o fins i tot a les canalitzacions d'aigua mal impermeabilitzats. Precisament, aquesta explicació s'addueix per justificar l'augment significatiu de casos de febre tifoide a Sant Andreu durant el setembre de 1914. Un informe del 14 d'octubre elaborat pel Dr. Ramon Turró, cap del Laboratori de Microbiologia Municipal,  es manifesta en aquesta direcció. Turró considera que per evitar els brots s'haurien de cegar els pous, purificar les aigües en origen i reparar l'aquaducte baix que transporta l'aigua des de Montcada al seu curs per Sant Andreu, en el qual la canalització passava per sota d'excrements animals, que, a causa de la manca de manteniment de l'obra per part del municipì, en moments de pluges torrencials, com les de final d'estiu, es produïen filtracions contaminants, que facilitaven la propagació de la malatia.
Postal de l'editor Jorge Venini i el seu revers en què deixa clar el mes i l'any d'inauguració















El 23 d'octubre, el mateix Dr. Turró informa de la presència de la bactèria de la salmonella a l'aigua de Sant Andreu que prové de l'aquaducte de Montcada. Dos dies més tard, a part de denunciar l'estat deplorable d'aquesta obra de quasi 100 anys sense que el seu titular, l'Ajuntament, hagués invertit en el seu manteniment -el 50% del caval d'aigua es perdia en fuites-, Turró recomana a l'alcalde que tanqui el repartidor general d'aigües de Montcada. L'alcalde titubeja i en un primer moment adopta una solució tèbia, gens radical: ordena que es pintin les fonts de vermell contaminades i que no s'hi begui i que siguin netejats tots els dipòsts, canonades i letrines domèstiques en 15 dies amb una multa de 50 pessetes per a qui no ho fes i commina la població a denunciar qui no faci. Al mateix temps, recomanen no consumir aigua de les fonts de la dreta de l'Eixample marcades en vermell, l'aigua de les quals procedia de la deu de Montcada.  

Pensem que, tot i que les aigues de Montcada només significaven el 10% de l'aigua corrent de la ciutat, abastien a 117 fonts -per exemple la de Canaletes- i 1.250 habitatges de Ciutat Vella, la Dreta de l'Eixample, la Barceloneta, Sant Andreu i Sant Martí. Només cal donar un cop d'ull al mapa de la febre tifoide elaborat pel Dr. Claramunt, membre del Laboratori Municipal, que adjunto
Mapa inclòs a l'obra del doctor Lluis Claramunt i Furest La lluita contra la febre tefoide a Catalunya de 1933. Els punts vermells són els morts, els punts grocs, les fonts l'aigua de les quals prové de la deu de Montcada i els negres, de la deu de Dosrius (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

L'epidèmia de la febre tifoide havia arribat en un context de lluita a favor o en contra de la municipalització de l'empresa privada SGAB (Sociedad General de Aguas de Barcelona), amb grups de pressió poderosos i ben organitzats totalment oposats a aquesta compra i molt crítics amb la gestió de l'Ajuntament, com ara "Pro-Barcelona". Aquesta campanya contra aquest consistori arribà al cim quan aquest grups convocaren una massiva manifestació de protesta contra la política de l'Ajuntament a la plaça de Catalunya el 10 de novembre, que acabà amb trets i amb la intervenció de la Guàrdia Civil. Finalment, el 17 de novembre, Guillem Boladeres, l'alcalde, es deixa de dilacions i acaba prenent una resolució dràstica: desinfectar la xarxa amb permanganat i aplicar un colorant perquè la població no tasti l'aigua. 

Mañana martes dia 17 comenzará la desinfección de la red de distribución de las aguas de Montcada; ésta llegará a los grifos coloreada y se pide al público se abstenga de utilizarla por su condición nociva; para suplirla se aumentará el número de fuentes públicas. Al publicar la Alcaldia el presente aviso, espera del vecindario se abstenga en absoluto de usar aquellas aguas,evitando así nuevos daños a la salud pública.

El 21 es talla el servei de l'aigua de Montcada  i, a principis de desembre, se substitueix per aigua, de menor qualitat però descontaminada, subministrada per la SGAB. Aquestes mesures redueixen molt ostensiblement el nombre d'afectats i per tant de defuncions, que encara es produeixen el mes següent.
La Vanguardia 28/12/1917

El següent pas havia de ser substituir l'obsoleta canalització per una de nova. Aquest nou aqüeducte no es conclourà tan ràpid; el servei d'aigües de Montcada no es restablirà fins al finals de 1919. No obstant això, provisionalment s'aniran obrint fonts, com ara la font de maons amb quatre brolladors i un rètol que diu ben clar MONTCADA, instal·lada a la plaça de Catalunya i inaugurada el migdia del 28 de desembre de 1917 com ens informa La Vanguardia del mateix dia. A les fotografies que se'n conserven, poques perquè deseguida les obres de reforma de la plaça se l'endugueren per endavant l'any 1925, sempre trobem gent bevent o carregant els càntirs, perquè era una aigua de molta qualitat i prestigi entre els barcelonins.

Per veure'n més fotografies cliqueu aquí.

Bibliografia

Barcelofilia
CLARAMUNT I FUREST, Lluís, Lluita contra la febre tifoide a Catalunya. Treball de vulgarització. La Ibèrica, Barcelona, 1933 
RAMON i VIDAL, Jaume de: Subministrament d’aigua i tifus a Barcelona (1914-1915). Rafael Dalmau Editor. Barcelona, 1996

dissabte, 21 de novembre de 2015

Els jardins de la Casa Gibert (1861-1886)

1883 Fotografia presa des del passeig de Gràcia; al fons la casa Gibert envoltada parcialment de jardí i a la dreta el teatre del Buen Retiro (autor desconegut, AFB)

L'any 1861, el pla Cerdà deixava de ser una quadrícula teòrica. I és que l'Eixample ja comptava amb el seu primer veí! Manuel Gibert no s'allunyava pas gaire de la Vella Barcelona, a enmig de l'actual plaça de Catalunya. Més o menys on es troben les actuals fonts bessones, ell erigeix la seva petita mansió estil Tudor, al costat de l'estació de tren de Martorell, no sabem si per espiar a la competència, ja que presidia ni més ni menys que la pionera Companyia de Ferrocarrils de Barcelona a Mataró.
Reixat i porta de tancament per la banda de  passeig de Gràcia (Josep Oriol Mestres, 1862, AHCB)


I tota mansió aristocràtica que es consideri com a tal ha de disposar del seu jardí. La Casa Gibert segueix aquesta regla, que podrien haver continuat totes les construccions del passeig de Gràcia, però la cobdícia dels propietaris acabà preferint un avinguda aburgesada, plena de comerços i pisos de lloguer.
Anys 70 del segle XIX  a la banda de Rambla de Catalunya, adosat al mur de tancament podem apreciar uns locals baixos dedicats al negoci dels banys portàtils,, com anuncien els rètols de la part exterior (Joan Martí, Barcelofilia)

Aquest jardinet s'obria per davant de la casa, en direcció a muntanya, circumstància que impedia la connexió entre la Ronda de Sant Pere i la Ronda Universitat, al seu torn bloquejada per l'estació del tren de Martorell. A la banda del passeig de Gràcia, quedava limitat per un reixat que tombava per aliniar-se amb la façana que donava a la plaça de Catalunya. A la banda de la Rambla de Catalunya  en lloc del reixat, un mur tanca el sector, que en aquest cas sobresurt uns metres cap a dins de la plaça de Catalunya respecte del plànol de la façana sobre la qual, a la fotografia de Joan Martí de 1874 es pot llegir el rètol "Baños Portátiles". Recordem que ens trobem en una època en què molt poques cases disposen d'aigua corrent per beure i molt menys per banyar-se. Lloga uns banys portàtils era una bona solució. De fet, sembla que el negoci els va funcionar. En la fotografia de més amunt podem apreciar uns locals baixos adosats al mur, però en el gravat de 1888 -quan feia uns anys que ja no existia- apareix en el mateix espai una casa de banys d'unes dimensions importants. Aquest edifici dels banys seria substituït l'any 1887 per la casa Estruch, que ja s'adaptaria a la forma de xamfrà d'una mansana, la 39, considerada com una més en el pla Cerdà original, però que feia ja temps que l'Ajuntament volia convertir en plaça, previ enderrocament de les edificacions preexistents i tancant la porta a la concessió de permisos per a noves construccions. Tanmateix, la influència de propietaris amb el pes de Josep Estruch es feia notar.
Mur i porta de tancament del jardí per la banda de Rambla de Catalunya (Josep Oriol Mestres, 1867, AHCB)



Aquesta manca de planificació originària de la plaça de Catalunya, juntament amb la capacitat de resistència dels propietaris  o debilitat de l'Ajuntament i la seva situació fronterera entre el passat de la Barcelona Antiga i el present -o, més ben dit, futur- del modern Eixample convertirà aquest espai en una mena de terra de ningú, territori propici per a l'oci ciutadà, que serà substituït a finals de segle XIX pel Paral·lel, que participa en bona part d'aquestes condicions d'indefinició. La plaça veurà així aparèixer com bolets tota mena de barraques de fira, on s'exposava la mosntruositat real o impostada, d'envelats, de teatres d'estiu, de teatres permanents, de cafès i fins i tot d'un gran circ eqüestre.
Encara que el gravat no correspon al moment en què es va editar, sinó a uns anys abans, ens serveix per podem comprovar l'èxit del negoci de banys amb el seu espectacular augment volumètric ( La Ilustració Catalana, 15 d'abril de 1888, BNE)

La plaça de Catalunya recull també una tradició d'oci ciutadà lligada al passeig de Gràcia, obert l'any 1827,  i, per tant, preexistent a l'Eixample. Molts barcelonins, fins i tot abans de l'enderrocament de les muralles, surtien a fer-hi fontades o a combatre-hi la calor estival sota els arbres dels parcs i jardins repartits als marges del passeig. Al llarg dels anys van augmentar la seva oferta lúdica: balls, audicions musicals -els cors de Clavé són inseparables d'aquests jardins, concretament als d'Euterpe-, cafè, atraccions -els Camps Elisis disposaven d'una espectacular muntanya russa- i, és clar, teatre. Dins dels jardins del Criadero, del Tívoli, del Prado Catalán o dels Camps Elisis no es trigà a bastir-hi teatres, habitualment d'estructura bàsica, tipus barraca de fusta, en què, com passava també a la resta d'espais escènics de la ciutat més estables, no només es representaven obres dramàtiques de text; s'hi cantava òpera o sarsuela, s'hi interpretava música; s'hi ballava... Aquest era el passeig de Gràcia primigeni i recordem que el passeig de Gràcia era part integrant de la plaça de Catalunya per tal com s'iniciava al carrer Fontanella.
Plànol de 1895 de Pere Falqués que reprodueix el límits de la casa Gibert i dels seus jardins (AHCB)


Els tres teatres de què tenim notícia, establerts al jardí de la casa Gibert, responen a aquest model de teatre senzill, fins i tot precari. El primer, en el temps i en importància, el teatre del Buen Retiro, inaugurat el 1876, estava inspirat en el teatre dels jardins del Tívoli, situats més o menys a l'actual Mansana de la Discòrdia, i, com aquest, estava cofat amb una coberta de fusta de dues aigües sense parets. Dirigit pel famós actor Lleó Fontova, destacava per les seves òperes i sarsueles, interpretades per companyies de desigual qualitat, així com els espectacles de ball, on destacava una tal senyoreta Battú. Va contribuir no poc en el seu èxit la fama de teatre fresc a l'estiu, la seva pista de patinatge, la varietat dels espectacles i, per què no dir-ho, el seu preu: un molt econòmic ral. Situat cap al cantó del passeig de Gràcia entre la casa Gibert i la veïna casa Joan Font, l'any 1881, després de la reforma corresponent, esdevingué també teatre d'hivern, però per poc temps, ja que el 1886 fou enderrocat. A principis d'aquell any, el teatre, juntament amb els propietaris dels voltants, havien arribat a un acord amb l'Ajuntament per obrir el tram de la Ronda Universitat comprès entre la Rambla de Catalunya i el Passeig de Gràcia.

Croquis elaborat a partir d'un plànol de 1885 de l'emplaçament dels jardins i de la situació aproximada dels tres teatres que va encabir-hi (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)
L'acord i la subsegüent obertura del carrer, però, es va anar endarrerint i no es produeix fins a final d'any, concretament el desembre quan l'Ajuntament mana que proceda una brigada a las obras necesarias para dejar allanados los terrenos; que se construyan por administración doce candelabros para alumbrar dicha vía; que el jardinero municipal cuida de la población de árboles en aquel sitio, y que por el ingeniero jefe de Vialidad y Conducciones se formule el correspondiente pliego de concdiocnes para sacar a subasta las obras de urbanización (La Vanguardia, 9 de desembre de 1886). Veient aquestes dilacions, l'empresari del Buen Retiro aprofità aquest impasse i s'apressà a aixecar un nou teatre amb les restes aprofitables de l'antic; l'emplaça tot just darrere d'aquest, cap a la banda de la Rambla de Catalunya, davant de l'estació del tren de Martorell, on anys abans s'hi havia establert el Teatre Massini, de vida efímera a causa d'un incendi. El Pabellón del Buen Retiro, que així l'anomenà, gaudí d'un existència encara més breu. Als pocs mesos d'obrir-lo, el 1886, van haver de tancar-lo perquè, malgrat mantenir preus molt ajustats, el ral de costum, les pèssimes condicions del teatre i la paupèrrima qualitat dels artistes va desmotivar el públic, que va deixar d'anar-hi.
Retalls de premsa de La Vanguardia ordenats cronològicament que mostren clarament les dilacions a l'hora d'obrir la Ronda Universitat entre el passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya, que duren més d'un any (La Vanguardia)

Paradoxalment, tot i el famosíssim tenor d'òpera que li dóna nom, al Massini, s'hi representaren fonamentalment sarsueles, gènere molt en boga a la Barcelona d'aquell temps. Estrenat el 1881, l'any següent, la seva estructura de lona i fusta en forma de tenda fou fàcilment víctima de les flames, segurament generades pel gas que il·luminava la sala.

Durant 25 anys, el frondós jardí de la casa Gibert va acollir tres teatres. Una vegada desaparegut, en obrir-se la Ronda Universitat, al lloc on ocupava, concretament a la banda Besòs, encara s'hi va emplaçar un altre establiment lúdic, concretament un cafè, el Cafè de Segle XIX, una pèrgola que els més sorneguers rebatejaren com la Gàbia o la Pajarera, que va acompanyar la casa Gibert a millor vida.

Agraïments al Senat
Bibliografia

Barcelofilia
Castillo, Alberto del, De la Puerta del Ángel a la Plaza de Lesseps, 1945.
García Espuche, Albert, El Quadrat d'Or, 1990.
Permanyer, Lluis, Biografia de la plaça de Catalunya, 1990.
Tierz, Carme i Muniesa, Xavier, Barcelona Ciutat de  teatres, 2013.
La Vanguardia
Wikipedia

dimecres, 2 de setembre de 2015

Dada corrupta (VI): la inauguració de la plaça de Catalunya

Dada corrupta: la inauguració de la plaça de Catalunya
Dada real: Nestor Lopes escala la façana de la casa Pich i Pon
Wolfang Weber, Barcelona (1923-28)


La fotografia de Wolfang Weber que encapçala aquesta entrada s'ha interpretat erròniament com l'acte d'inauguració de la plaça de Catalunya, que tingué lloc el dimarts 1 de novembre de 1927, quan l'Ajuntament obrí al públic la plaça aprofitant la visita d'Alfons XIII a les obres. I dic obres perquè la plaça ni molt menys estava acabada; en aquest sentit, tres dies després, La Vanguardia ens informa que encara queden per col·locar-hi els grups escultòrics i la gran copa del brollador de davant de l'Hotel Colon. Com es pot comprovar fàcilment a la fotografia, la galeria d'estàtues ja presenta alguna escultura. Per tant, queda clar només per aquesta circumstància que no pot ser el dia de la inauguració.
Crònica de l'obertura al públic de la plaça l'1 denovembre de 1927 aprofitant la visita d'Alfons XIII i notícia de la manca de les estàtues i de la gerra de la font, tres dies més tard (La Vanguardia 2/11/1927 i 5/11/1927)

Llavors, si no s'han reunit per assistir a la inauguració de la plaça, llavors què hi fa tota aquella gernació? La meva hipòtesi, que intentaré demostrar, és que han concorregut a presenciar un espectacle d'escalada urbana. L'escalatorres portuguès Néstor Lopes havia anunciat que grimparia fins al cim de la cúpula d'un dels templets de la casa Pich i Pon el diumenge 1 de juliol de 1928.

La fotografia objecte d'anàlisi forma part del magnífic llibre de Wolfang Weber, Barcelona, publicat l'any 1928, dins la sèrie "Das Gesicht der Städte" ("El rostre de les ciutats"). No disposo de l'original, sinó d'una edició catalana del 1993 prologada per Lluís Permanyer. Aquesta versió en molts casos edita la fotografia original a la pàgina esquerra i a la dreta la corresponent imatge actual -del 1993-, com així passa amb la nostra fotografia, al peu de la qual es pot llegir: "Domingo por la mañana/Sonntangmorgen/Sunday morning/ Le dimanche matin". Per tant, el dia coincideix amb el de l'esdeveninent acrobàtic, però l'època de l'any també.
Aspecte de la plaça de Catalunya poc després de ser oberta, el novembre de 1927. Si ens fixem encara falten molts detalls per acabar (Zerkowitz)

La frondositat dels plàtans i la presència de flors als parterres ens indica que sóm a la primavera o a l'estiu, però la quantitat de públic embarretat amb canotier revela clarament que ens trobem a l'estació més càlida de l'any. I els barrets encara en donen una altra pista: cap on miren la majoria. En aquest sentit, sense cap dubte, alguna cosa està passant a la façana de la casa Pich i Pon que capta l'atenció de bona part dels assistents. Fins i tot alguns clients de l'Hotel Colon, des dels balcons, guaiten encuriosits la casa veïna.
L'escalador espontani saluda la multitud

Segons les cròniques de l'època, mentre l'escalador portuguès evolucionava cap al cim a ritme pausat però segur, li va sortir un competidor entre el públic, qui vestit de carrer, es va enfilar reptador per la façana a una marxa més que la del protagonista. Passava sovint que sortia un espontani, que acostumava a acabar detingut; aquest era precisament l'objectiu d'una parella de Guàrdia Civil que ja l'esperava a dalt de tot, però l'hàbil trepador va poder escapolir-se'n. Quan es trobava al quart pis, va canviar el rumb cap a l'Hotel Colon i va evitar la seva detenció. Abans, però, va saludar al públic que va respondre-li amb d'una sorollosa ovació.

La comparació de la tanca i els reforços per estintolar-la (en groc) amb la fotografiada a dalt, publicada per la revista madrilenya Nuevo Mundo pocs dies després de l'esdeveniment, no pot ser més aclaridora: són exactament iguals (BNE)
La fotografia no té prou resolució per extreure'n un judici concloent, però jo penso que hi apareix el grimpador espontani just en el moment que saluda el públic. Néstor Lopes segurament ja es trobava intentant assolir el cim d'una de les cúpules de la casa -possiblement la del mig, perquè havia pujat entre la primera i segona filera vertical de finestres a dalt de les quals s'emplaçava -fa trenta anys feliçment recuperat- aquest templet-, situada fora de plànol.


Josep Badosa captà aquesta instantània (primera fotografia editada per la revista madrilenya Estampa, el 3 de juliol de 1927 (BNE)) de la gran gernació que reuní l'esdeveniement, molt provablement des d'una de les dues finestres del seu negoci (tercera fotografia a partir d'una postal Fergui de l'any 1925 (arxiu personal)). A la segona he intentat plasmar dins de la fotografia de Weber, la superficie enquadrada per Badosa.
Finalment, la disposició de les tanques per evitar que el públic trepitgés els parterres és la mateixa que a la fotografia de Josep Badosa, tot i la baixa qualitat i que estigui presa des d'una altra perspectiva -crec que des del xamfrà de la mateixa casa Pich i Pon, on Badosa tenia el seu negoci-. A la fotografia, amb una qualitat d'escaneig ínfim, que recull la revista madrilenya Nuevo Mundo, podem entreveure un dels reforços que estintolen les tanques, que són exactament iguals als de la fotografia que analitzem.

Crec que podem descartar que la fotografia retrati el dia de l'obertura de la plaça de Catalunya al públic. Ara bé, si es tracta o no de l'assistència massiva a l'escalada de Nestor Lopes a la casa Pich i Pon, jo he donat tots els arguments de què he estat capaç. Ara us toca a vosaltres jutjar si són prou sòlids per allunyar qualsevol mena de dubte o per contra seguir sumits en un mar d'incerteses.



Bibliografia
Estampa, Biblioteca Nacional de España
L'home mosca i l'home aranya a la plaça de Catalunya (1924-1930)
Nuevo Mundo, Biblioteca Nacional de España
La Vanguardia 
Weber, Wolfgang, Barcelona (1923-28). Barcelona, 1993.

dimecres, 27 de maig de 2015

Simulacre d'incendi a la casa Rosich (1902), darrer edifici al mig de la plaça de Catalunya



La casa está tomada de fotografía, y el conjunto es de una exactitud insuperable, que cuantos presenciaron el terrible incendio confirmarán, y que desde luego garantizo a fuer de veraz” paraules de Rafael Mainar Lahuerta a Alrededor del Mundo de 17 d’octubre de 1902 (Biblioteca Nacional de España)

Ildefons Cerdà no va preveure inicialment -el 1865 canvia de pensament- cap plaça a continuació de la Rambla de Canaletes, sinó dues de les moltes mansanes de l'Eixample, concretament la número 39 i la 40. La mansana 39 no fou una qualsevol, ja que s'hi va bastir la primera edificació de l'eixample: la casa Gibert, acabada l'any 1861. Pocs anys després, entre 1866 i 1867, Josep Rosich, amb el recolzament del govern civil, però amb l'oposició de l'Ajuntament, aconsegueix el permís per edificar a la mansana 40.
Fotografia a partir de la qual jo crec que es crea l'anterior gravat (La Esquella de la Torratxa, 10 d'octubre de 1902, Biblioteca de Catalunya)

En aquells moments, la plaça de Catalunya no tenia numeració pròpia; el passeig de Gràcia arrencava del carrer Fontanella. Així, la casa Rosich era el número 3 del passeig de Gràcia. La banda de darrere donava a la plaça de Catalunya, la perspectiva més habitual a les fotografies i als dibuixos que se'n conserven.

Quan el 1902 es decideix enjardinar la plaça en forma d'aspa de cara a les festes de la Mercè d'aquell any, la Casa Rosich encara segueix solitària en peu. A l'alcalde interí, Fabra i Ledesma, se li acut, prèvia expropiació -la premsa parla de 30.000 duros-, que la casa Rosich s'acomiadi dels barcelonins com un espectacle especial dins de les Festes de la Mercè. I decideix que la casa acabi els seus dies incendiada perquè els bombers facin un simulacre d'actuació amb públic.
Les revíistes satíriques, com ara el Cu-Cut, no van perdre l'oportunitat de fer-ne befa (Cu-Cut, 9 d'octubre de 1902, Biblioteca de Catalunya)

I l'èxit de públic estava assegurat aquell 3 d'octubre, perquè hores abans de l'espectacle, del qual no s'havia comunicat l'hora en què es duria a terme, una gernació ocupava ja la plaça de Catalunya. La quantitat de gent va obligar a tallar el trànsit de tramvies pel carrer Fontanella. Ni el diluvi que comença a caure poc abans de començar el simulacre els dissuadeix de tornar a casa. En aquest sentit, l'estoica resistència del públic davant la copiosa pluja impressiona vivament als periodistes que cobreixen la notícia. No coincideixen, en canvi, amb les xifres d'assistents, que oscil·len entre 4000 - segons La Publicidad- i 60.000 -segons Alrededor del mundo-, passant per l'indefinit "muchos miles" d'El Diluvio.

L'interí alcalde Manuel Fabra Ledesma, promotor del simulacre d'incendi de la casa Rosich, fent mèrits per esdevenir alcalde definitiu (La Esquella de la Torratxa, 26 de setembre de 1902, Biblioteca de Catalunya)

Aquestes diferències en el nombre d'espectadors es mantenen a l'hora de qualificar l'espectacle, segons la publicació que llegim; des de les lloances més admiratives fins a les crítiques més severes. El judici més dur, en aquest sentit, és el de La Vanguardia: "Anoche se verificó en el jardín de la casa Rosich una parodia ridicula del incendio que anunció el Ayuntamiento, Y decimos ridicula porque se redujo á dos hogueras situadas á cuatro metros del edificio que apenas si se ahumó ligeramente. La copiosa lluvia que en aquellos momentos caía bastó para dominar y extinguir el siniestro,evitando molestias al  cuerpo de bomberos, y sobre todo, evitándole el ridículo de tomar parte en aquel simulacro á la portuguesa. Aunque también podría haberse apagado el fuego como Gulliver el de una casa del Liliput." A l'altre extrem, el redactor de la publicació madrilenya Alrededor del mundo va quedar profundament impressionat per l'espectacle: "Simulacro, se dijo: pero ¡vaya un modo de simular! El incendio de la llamada casa Rosich, sita en el corazón de Barcelona, en la plaza de Cataluña, anunciado en los programas, y conforme á programa realizado, fué un espectáculo originalísimo y emocionante. (…) El espectáculo fué desarrollado “con todo el aparato escénico que requería su interesante argumento” y con un lujo extraordinario de detalles". Aquest article de Rafael Mainar Lahuerta fins i tot afegeix un gravat del simulacre, a causa de les dificultats tècniques que impossibiliten una fotografia nocturna, però del tot realista, segons ell certifica, basat en una fotografia diürna -crec que es tracta de la que publicà La Esquella de la Torratxa-, i que encapçala aquesta entrada.
Plànol de 1867-8 aprox. amb la situació de la Casa Rosich dins de la mansana 40 (Garriga i Roca, AHCB)

A les 22.00 en punt comença l'espectacle. Abans, però, les forces d'ordres se les han vist per mantenir el públic a més de 30 metres de la casa Rosich. Quan s'han els llamps començaren a il·luminar el cel nocturn, hom pensà que l'esdeveniment se suspendria, encara més quan aparegué amb gran intensistat el protagonista de la Mercè d'aquell any: la pluja. Les autoritats, encapçalades per l'alcalde Joan Amat, que ha recuperat la seva titularitat en detriment de Fabra i Ledesma, no estan disposades a frustrar les expectatives de la massa de ciutadans allà presents, que porten hores esperant el simulacre i minuts aguantant el xàfec. Així doncs ordenen que l'espectacle comenci


Pocs mesos abans de la seva, la casa Rosich encara va presenciar el comiat ciutadà -no menys multitudinari- d'un il·lustre poeta: mossèn Cinto Verdaguer (autor desconegut, AFB)


La palla i el quitrà acumulats al jardí ajuden a avivar un foc que produeix grans flamarades i un fum espès. La Vanguardia contrapunta que es van encendre només dues fogueres a 4 metres de l'edifici que van provocar un minso foc que fou dominat fàcilment per la pluja, circumstància que evita que el bomber hagin de fer el ridícul en aquesta paròdia de simulacre. Des de La Esquella de la Torratxa, lloaven la bona fe dels bombers: que un cos tan seriós esdevingués per uns moments una mena de batalló infantil. Les publicacions satíriques no es van estar de fer sang d'un simulacre d'incendi passat per l'aigua. Així, el Cu-Cut l'anomena "maniobras de salvament de nàufrechs" i, com La Vanguardia, accentua la ridiculesa del foc i les seves conseqüències: "aquells quatre encenalls que varen socarrimar la barana del terrat de Can Rosich, que jo encara tinch confiansas de que's torni a llogar, perque sobre no haverli produit el foch el mes insignificant desperfecte, es pot ben dir que es un edifici a prova de bomba, després de serho a prova de la paciencia dels barcelonins".
La Vanguardia es mostrà molt crítica amb el simulacre d'incendi (La Vanguardia, 4 d'octubre de 1902)

Moments després de declarar-se el foc, comencen a sonar els xiulets d'incendis que avisen a tots els bombers de la ciutat, que en pocs minuts apareixen amb tot el material d'extinció (bombes de vapor, de mà, mànegues, escales, cordes...) i es posen a la feina. Intenten apagar un incendi mentre els cau una tromba d'aigua a sobre. No renuncien a cap dels exercicis prevists; així des del terrat diversos bombers demanen socors. Uns baixen amb cordes o amb escales, però els més atrevits es llencen al buit sobre mantes de salvament. Fins i tot en una habitació de la planta baixa, el seu inventor, cap de lampisteria de Pamplona, prova una escafandre que permet respirar entre el fum sense morir d'asfíxia.

A les 23.00 -a les 00.00 segons El Diluvio- el foc es dóna per extingit. La feina dels bombers es veu recompensada pels aplaudiments del públic. Aquí acabava l'incendi de la Casa Rosich, però no encara la vida de la casa Rosich, que sobreviuria unes setmanes després fins que seria del tot enderrocada i la plaça de Catalunya "alliberada" de la seva darrera construcció. El 25 d'octubre se signava l'acta de defunció de la mansana 40.
Nota de premsa informant del complet enderrocament de la casa Rosich (La Vanguardia, 25/10/1902, Barcelofilia)



Bibliografia


Permanyer, Lluís, Biografia de la Plaça de Catalunya

Premsa consultada
Alrededor del mundo (Biblioteca Nacional de España) 
Cu-cut (Biblioteca de Catalunya) 
Diluvio, El (Biblioteca de Catalunya) 
Esquella de la Torratxa, La (Biblioteca de Catalunya)
Publicidad, El (Biblioteca de Catalunya)
Vanguardia, La (Hemeroteca de La Vanguardia)




















++º