divendres, 21 d’abril de 2017

La Criolla. La Puerta Dorada del Barrio Chino, de Paco Villar


Acabo de culminar la lectura d'aquesta monografia necessària sobre un dels locals més famosos del Mediterrani durant els anys 20 i 30. Aquesta "cova del vici", com l'anomena Lluís Permanyer, demanava un guia modern que ens l'expliqués a les actuals generacions. Amb l'experiència dels documentats i ja clàssics Historia y leyenda del Barrio Chino i Barcelona. Ciudad de cafés, Paco Villar esdevé el cicerone idoni per introduir-nos en el local més emblemàtic del Barri Xino d'abans de la guerra, el més concorregut per personatges de tota classe, sensibilitat, condició, sexualitat i nacionalitat, però injustament esborrat, potser de manera deliberada, de l'imaginari col·lectiu barceloní, com el mateix autor ens adverteix en el primer capítol de l'obra:


La historia de La Criolla es poco conocida. No se ha hecho justicia con el local nocturno más transgresor y cosmopolita que ha tenido Barcelona; un local que revolucionó las costumbres sociales y se convirtió en un icono turístico de la ciudad, a pesar de los esfuerzos realizados por sectores oficiales y políticos para que así no fuera. La máxima atracción del Barrio Chino barcelonés representó la culminación del ocio nocturno concebido como una cuestión de vanguardia y modernidad


La clau que ens obra la porta de La Criolla és el llibre de signatures de 1930-1, miraculosament salvat pel bibliòfil Joan B. Visa quan el va comprar. Gràcies a Lluís Permanyer, qui va incloure aquesta afortunada circumstància en un dels seus articles, llegit per Paco Villar, aquest ha pogut estudiar meticulosament aquest document d'incalculable valor històric i artístic, puix que més d'un visitant, conegut o anònim, no es limita a gargotejar una breu i tòpica felicitació, sinó que s'esplaia una mica més i alguns fins i tot hi afegeixen algun dibuix, de valor, temàtica i estil variat, amb la presència constant de l'erotisme i fins i tot de la pornografia. Al final del llibre podem gaudir d'alguns exemples d'aquesta iconografia, precedits d'un succint, però acurat estudi del llibre de signatures, que demana a crits una edició facsímil.
Exemple de dedicatòria amb text -"Amargos sueños para el invertido/ dorados sueños para la Bella/ momentos deliciosos para el macho/ y para conocerlo todo La Criolla"- i un dibuix eròtic d'un client, que podem trobar a l'àlbum de firmes de La Criolla de 1930-1.

El nom i el record de La Criolla -i en general de l'ambient i dels locals al voltant del carrer Cid d'abans de la guerra- han quedat oblidats per la majoria de barcelonins, excepte pels lectors de Juli Vallmitjana, Paco Madrid, Josep Maria de Segarra, Josep Maria Planes, Sebastià Gasch, Jaume Passarell o Domènec de Bellmunt, autors d'altra banda, llevat de Sagarra, poc coneguts pel gran públic, sense edicions modernes a l'abast fins fa pocs anys. Últimament, per sort, per recuperar i posar en valor l'esperit canalla i el cosmopolitisme del Barri Xino de l'època, sense passar per alt els seus aspectes més sòrdids, a la reedició d'alguns textos d'aquests autors "de districte cinquè", en feliç definició de Josep Maria Planes, s'hi sumen iniciatives molt interessants des de les xarxes socials, que permeten un nombre més gran de persones sumin coneixement, en algun cas fins i tot experiència personal,  d'una de manera més immediata i interactiva que en el món editorial o fins i tot de la premsa i els mitjans de comunicació. En aquest sentit, hem de citar blogs o pàgines de facebook genèrics sobre història de Barcelona que en algun moment han tractat aquest tema, com ara Barcelofilia, L'Armari Obert, Amics de Barcelofilia, Fotos Antigues de Barcelona o Barcelona Desapareguda, però sobretot no podem oblidar el blog No te quejarás por las flores que te he traído i el grup El barrio Chino de Barcelona antes del final de la guerra civil. L'administrador de tots dos llocs, tot cercant a la premsa de l'època, intenta rescatar de l'oblit espais, personatges i costums del Barri Xino d'abans de la guerra. Ha investigat La Criolla amb una especial atenció i amb un alt grau de detall i exhaustivitat.
Josep Maria Sagarra i Plana, una dedicatòria del qual apareix també a l'àlbum, va deixar reflectida la composició heterogènia de la clientela del local en aquesta fotografia del 1932 (Josep Maria Sagarra, ANC)

No es pot estudiar ni entendre La Criolla de manera descontextualitzada i encapsulada. Paco Villar posa en joc els seus amplis coneixements del barri, adquirits en la llarga preparació de la seva anterior obra, per explicar-nos com funcionava la zona (carrers Cid, Migdia, Portal de Santa Madrona, Arc del Teatre, Arc d'en Cirés...) durant aquell temps. Ens parla dels seus bordells infectes, de la prostitució femenina i masculina al carrer, dels improvisats mercats diürns a les voreres dels carrers, benedicció per a la migrada economia de les families del barri, de les cases de dormir per a la gran massa d'obrers sense feina, de misèrrimes tavernes flamenques, de dancings freqüentats per homosexuals i transvestits com Cal Sacristà, de la mandanga (cocaïna), de l'hampa, dels mariners del port, dels soldats de les drassanes, dels anarquistes d'acció directa o de personatges com Rafael Seva, el manquet, Pepe el de la Criolla, la Reina del Barrio Chino, Flor de Otoño, Mirco o Carmen Amaya. 


Dins d'aquest cosmos descrit, brillà amb llum pròpia i esclatant La Criolla, que, malgrat els seus escassos onze anys de vida, concità l'atracció de tota mena de públic; des de les classes baixes, veïns del barri, fins a  les altes, a la recerca d'emocions fortes -Josep Maria de Sagarra ens descriu a Vida Privada una veritable baixada als inferns d'un grup de representants d'aquest estament privilegiat- passant per mariners d'escala a Barcelona, soldats de la veïna caserna o de permís, turistes i sobretot escriptors i artistes tan nacionals com estrangers, especialment francesos, no van faltar a les nits de disbauxa d'un local en constant evolució. En aquest sentit, les diverses etapes i reformes del local també són minuciosament analitzades. La Criolla va morir durant la guerra, bombardejada, de cop, jove però ja en franca decadència, sobretot des que l'abandonà Pepe, per obrir el Barcelona de Noche, un sofisticat local que retia homenatge als temps zenitals de La Criolla que ja no tornarien.

divendres, 14 d’abril de 2017

Dada exacta (3). plaça de Catalunya, juliol de 1953

Gabriel Casas i Galobardes, Arxiu Nacional de Catalunya

Aquesta fotografia del gran Gabriel Casas i Galobardes (ANC) no apareix sola a l'Arxiu Nacional de Catalunya, sinó inserida en una sèrie de tres fotografies, una de les quals és fàcilment datable. Es tracta d'una imatge de la cruïlla Gran Via Passeig de Gràcia, en què es llegeix perfectament a la façana del Comèdia el nom de l'obra en cartellera, La vida de cada cual del dramaturg gironí Salvador Ferrer Maura, i de la companyia que el representa, la de Martín-Sabatín. Una ullada als diaris de l'època ens permet saber que aquesta peça es mantingué en escena, gràcies a l'èxit aconseguit, des del 14 de juliol fins als 5 d'agost de 1953.
Fotografia de la mateixa sèrie en què es llegeix clarament a la façana del Comèdia La vida de cada cual  i Martín-Sabatín (Gabriel Casas i Galobardes, Arxiu Nacional de Catalunya)

Per acabar de confirmar que aquesta data la podem extrapolar de la fotografia del passeig de gràcia a aquesta de la plaça de Catalunya, ens hem de fixar amb dos elements de la imatge. En primer lloc, si alcem la vista al coronament de la seu de la Telefònica ens adonarem que es troba en obres. S'estava suprimint el tambor cupulat per un de polièdric, amb la voluntat d'homogeneïtzar aquest remat amb la resta de volums bancaris de la plaça acabats (Banco Español de Crèdito, Banco de Vizcaya i Banco de Bilbao) o en construcció (el veí Banco de España) i dels seus voltants (Banco Vitalicio, al passeig de Gràcia amb Gran Via).. Així, llegim a La Vanguardia del dia 30 de juliol de 1953:

Los barceloneses vienen siguiendo con expectación lo trabajos de levantamiento de un andamio que se realizan en lo alto del edificio de la Telefónica, en la Plaza de Cataluña. La construcción erigida encubre ya casi por completo uno de los perfiles más típicos de nuestra ciudad, cual lo era el del remate metálico de aquella casa.

Certament, la bastida pràcticament només deixa veure la part superior de la cúpula i la seva llanterna. Ens hem de detenir en un segon element: el cadafal que es troba enmig de la plaça. En el mes de juliol, destaca una data més que cap altra en el calendari franquista: el 18 de juliol, dia del "Glorioso Alzamiento". Efectivament, si acudim a les hemeroteques, se'ns informa que aquell dia, l'Obra Sindical de "Educación y Descanso" va organitzar a la plaça un festival folklòric a les 17:30 i una ballada de sardanes a les 23:00. Entremig, a les 19:45, la secció muntada de Guàrdia Muntada va oferir una exhibició enmig de la plaça, en què va repetir els números que tan èxit li havien reportat feia poc a París i que evidentment va fer les delícies del nombrosíssim públic congregat, que no es va perdre a l'1 de la matinada l'espectacle de focs artificials amb què va concloure la vetllada. La absència de banderes i un terra que sembla net ens pot fer pensar que la fotografia estigui presa la tarda d'un o dos dies abans, però tampoc no es pot descartar que sigui el dia següent, ja que coincideix en diumenge i en una societat que respectava el descans dominical semblaria lògic que l'escenari no s'enretirés aquell dia.
La Vanguardia, 30 de juliol de 1953

En resum, la tarda del 16, 17 o 19 de juliol sembla la data més plausible d'aquesta imatge d'un fotoperiodista, d'un repòrter en llenguatge de l'època, l'obra del qual es comença a revalorar com es mereix.