Els jardins de la Casa Gibert (1861-1886)

1883 Fotografia presa des del passeig de Gràcia; al fons la casa Gibert envoltada parcialment de jardí i a la dreta el teatre del Buen Retiro (autor desconegut, AFB)

L'any 1861, el pla Cerdà deixava de ser una quadrícula teòrica. I és que l'Eixample ja comptava amb el seu primer veí! Manuel Gibert no s'allunyava pas gaire de la Vella Barcelona, a enmig de l'actual plaça de Catalunya. Més o menys on es troben les actuals fonts bessones, ell erigeix la seva petita mansió estil Tudor, al costat de l'estació de tren de Martorell, no sabem si per espiar a la competència, ja que presidia ni més ni menys que la pionera Companyia de Ferrocarrils de Barcelona a Mataró.

Reixat i porta de tancament per la banda de  passeig de Gràcia (Josep Oriol Mestres, 1862, AHCB)

I tota mansió aristocràtica que es consideri com a tal ha de disposar del seu jardí. La Casa Gibert segueix aquesta regla, que podrien haver continuat totes les construccions del passeig de Gràcia, però la cobdícia dels propietaris acabà preferint un avinguda aburgesada, plena de comerços i pisos de lloguer.

Anys 70 del segle XIX  a la banda de Rambla de Catalunya, adosat al mur de tancament podem apreciar uns locals baixos dedicats al negoci dels banys portàtils,, com anuncien els rètols de la part exterior (Joan Martí, Barcelofilia)

Aquest jardinet s'obria per davant de la casa, en direcció a muntanya, circumstància que impedia la connexió entre la Ronda de Sant Pere i la Ronda Universitat, al seu torn bloquejada per l'estació del tren de Martorell. A la banda del passeig de Gràcia, quedava limitat per un reixat que tombava per aliniar-se amb la façana que donava a la plaça de Catalunya. A la banda de la Rambla de Catalunya  en lloc del reixat, un mur tanca el sector, que en aquest cas sobresurt uns metres cap a dins de la plaça de Catalunya respecte del plànol de la façana sobre la qual, a la fotografia de Joan Martí de 1874 es pot llegir el rètol "Baños Portátiles". Recordem que ens trobem en una època en què molt poques cases disposen d'aigua corrent per beure i molt menys per banyar-se. Lloga uns banys portàtils era una bona solució. De fet, sembla que el negoci els va funcionar. En la fotografia de més amunt podem apreciar uns locals baixos adosats al mur, però en el gravat de 1888 -quan feia uns anys que ja no existia- apareix en el mateix espai una casa de banys d'unes dimensions importants. Aquest edifici dels banys seria substituït l'any 1887 per la casa Estruch, que ja s'adaptaria a la forma de xamfrà d'una mansana, la 39, considerada com una més en el pla Cerdà original, però que feia ja temps que l'Ajuntament volia convertir en plaça, previ enderrocament de les edificacions preexistents i tancant la porta a la concessió de permisos per a noves construccions. Tanmateix, la influència de propietaris amb el pes de Josep Estruch es feia notar.

Mur i porta de tancament del jardí per la banda de Rambla de Catalunya (Josep Oriol Mestres, 1867, AHCB)

Aquesta manca de planificació originària de la plaça de Catalunya, juntament amb la capacitat de resistència dels propietaris  o debilitat de l'Ajuntament i la seva situació fronterera entre el passat de la Barcelona Antiga i el present -o, més ben dit, futur- del modern Eixample convertirà aquest espai en una mena de terra de ningú, territori propici per a l'oci ciutadà, que serà substituït a finals de segle XIX pel Paral·lel, que participa en bona part d'aquestes condicions d'indefinició. La plaça veurà així aparèixer com bolets tota mena de barraques de fira, on s'exposava la mosntruositat real o impostada, d'envelats, de teatres d'estiu, de teatres permanents, de cafès i fins i tot d'un gran circ eqüestre.

Encara que el gravat no correspon al moment en què es va editar, sinó a uns anys abans, ens serveix per podem comprovar l'èxit del negoci de banys amb el seu espectacular augment volumètric ( La Ilustració Catalana, 15 d'abril de 1888, BNE)

La plaça de Catalunya recull també una tradició d'oci ciutadà lligada al passeig de Gràcia, obert l'any 1827,  i, per tant, preexistent a l'Eixample. Molts barcelonins, fins i tot abans de l'enderrocament de les muralles, surtien a fer-hi fontades o a combatre-hi la calor estival sota els arbres dels parcs i jardins repartits als marges del passeig. Al llarg dels anys van augmentar la seva oferta lúdica: balls, audicions musicals -els cors de Clavé són inseparables d'aquests jardins, concretament als d'Euterpe-, cafè, atraccions -els Camps Elisis disposaven d'una espectacular muntanya russa- i, és clar, teatre. Dins dels jardins del Criadero, del Tívoli, del Prado Catalán o dels Camps Elisis no es trigà a bastir-hi teatres, habitualment d'estructura bàsica, tipus barraca de fusta, en què, com passava també a la resta d'espais escènics de la ciutat més estables, no només es representaven obres dramàtiques de text; s'hi cantava òpera o sarsuela, s'hi interpretava música; s'hi ballava... Aquest era el passeig de Gràcia primigeni i recordem que el passeig de Gràcia era part integrant de la plaça de Catalunya per tal com s'iniciava al carrer Fontanella.

Plànol de 1895 de Pere Falqués que reprodueix el límits de la casa Gibert i dels seus jardins (AHCB)

Els tres teatres de què tenim notícia, establerts al jardí de la casa Gibert, responen a aquest model de teatre senzill, fins i tot precari. El primer, en el temps i en importància, el teatre del Buen Retiro, inaugurat el 1876, estava inspirat en el teatre dels jardins del Tívoli, situats més o menys a l'actual Mansana de la Discòrdia, i, com aquest, estava cofat amb una coberta de fusta de dues aigües sense parets. Dirigit pel famós actor Lleó Fontova, destacava per les seves òperes i sarsueles, interpretades per companyies de desigual qualitat, així com els espectacles de ball, on destacava una tal senyoreta Battú. Va contribuir no poc en el seu èxit la fama de teatre fresc a l'estiu, la seva pista de patinatge, la varietat dels espectacles i, per què no dir-ho, el seu preu: un molt econòmic ral. Situat cap al cantó del passeig de Gràcia entre la casa Gibert i la veïna casa Joan Font, l'any 1881, després de la reforma corresponent, esdevingué també teatre d'hivern, però per poc temps, ja que el 1886 fou enderrocat. A principis d'aquell any, el teatre, juntament amb els propietaris dels voltants, havien arribat a un acord amb l'Ajuntament per obrir el tram de la Ronda Universitat comprès entre la Rambla de Catalunya i el Passeig de Gràcia.

Croquis elaborat a partir d'un plànol de 1885 de l'emplaçament dels jardins i de la situació aproximada dels tres teatres que va encabir-hi (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

L'acord i la subsegüent obertura del carrer, però, es va anar endarrerint i no es produeix fins a final d'any, concretament el desembre quan l'Ajuntament mana que proceda una brigada a las obras necesarias para dejar allanados los terrenos; que se construyan por administración doce candelabros para alumbrar dicha vía; que el jardinero municipal cuida de la población de árboles en aquel sitio, y que por el ingeniero jefe de Vialidad y Conducciones se formule el correspondiente pliego de concdiocnes para sacar a subasta las obras de urbanización (La Vanguardia, 9 de desembre de 1886). Veient aquestes dilacions, l'empresari del Buen Retiro aprofità aquest impasse i s'apressà a aixecar un nou teatre amb les restes aprofitables de l'antic; l'emplaça tot just darrere d'aquest, cap a la banda de la Rambla de Catalunya, davant de l'estació del tren de Martorell, on anys abans s'hi havia establert el Teatre Massini, de vida efímera a causa d'un incendi. El Pabellón del Buen Retiro, que així l'anomenà, gaudí d'un existència encara més breu. Als pocs mesos d'obrir-lo, el 1886, van haver de tancar-lo perquè, malgrat mantenir preus molt ajustats, el ral de costum, les pèssimes condicions del teatre i la paupèrrima qualitat dels artistes va desmotivar el públic, que va deixar d'anar-hi. Entre juliol i setembre de 1887, en aquest pavelló Josep Vilaseca, propietari del Cafè del Segle XIX del carrer Nou de la Rambla a tocar a la Rambla, hi instal·là una sucursal del seu cafè.

Retalls de premsa de La Vanguardia ordenats cronològicament que mostren clarament les dilacions a l'hora d'obrir la Ronda Universitat entre el passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya, que duren més d'un any (La Vanguardia)

Paradoxalment, tot i el famosíssim tenor d'òpera que li dóna nom, al Massini, s'hi representaren fonamentalment sarsueles, gènere molt en boga a la Barcelona d'aquell temps. Estrenat el 1881, l'any següent, la seva estructura de lona i fusta en forma de tenda fou fàcilment víctima de les flames, segurament generades pel gas que il·luminava la sala.

Durant 25 anys, el frondós jardí de la casa Gibert va acollir tres teatres. Una vegada desaparegut, en obrir-se la Ronda Universitat, al lloc on ocupava, concretament a la banda Besòs, encara s'hi va emplaçar un altre establiment lúdic, concretament un cafè. Josep Vilaseca per segona vegada, aquesta reeixida, hi emplaçava el 1888 una sucursal del Cafè de Segle XIX; es tractava d'una mena d'hivernacle que els més sorneguers rebatejaren com la Gàbia o la Pajarera, que va acompanyar la casa Gibert a millor vida, quan una brigada municipal les enderrocà el 1895.

Agraïments al Senat

Bibliografia

Barcelofilia

Castillo, Alberto del, De la Puerta del Ángel a la Plaza de Lesseps, 1945.

García Espuche, Albert, El Quadrat d'Or, 1990.

Permanyer, Lluis, Biografia de la plaça de Catalunya, 1990.

Tierz, Carme i Muniesa, Xavier, Barcelona Ciutat de  teatres, 2013.

Villar, Paco, Barcelona, ciudad de cafés, 2013.

La Vanguardia

Wikipedia