La Barcelona Oblidada

  A la memòria d'Eulàlia Villuendas i Huguet (1972-2014),  entranyable amiga, col·laboradora en l'article i descendent directa de Joan Gibert i Soler Dada corrupta: passeig de Gràcia, 2 Dada correcta: Canuda, 37 El disseny de la Farmàcia Gibert el 1879 constitueix una de les primeres obres del jove Antoni Gaudí La família Gibert era una nissaga de farmacèutics de llarga tradició a Torredembarra. Amb aquesta experiència i sense renunciar a la farmàcia de Torredembarra, un membre d'aquesta família, Joan Gibert i Soler va obrir una farmàcia a Barcelona l'11 de desembre de 1879. El negoci no va durar ni deu anys, ja que poc abans de morir, concretament el 29 de gener de 1889, la va tancar; fou desmuntada i bona part d'ella, al menys les prestatgeries i taulells, es va traslladar a una farmàcia del carrer de la Mercè .   Informació dels funerals de Joan Gibert i Soler ( La Vanguardia 18/02/1889) El nom d'aquesta farmàcia no hauria pas

Monument dedicat a Ses Majestats per l'Institut Agrícola i construït amb llavors, fruits i llegums (Charles Clifford, 1860, BNE) En els 14 dies d'estada d'Isabel II, el seu consort i el príncep d'Astúries -el futur Alfons XII- a Barcelona, entre el 21 de setembre i el 4 d'octubre de 1860, amb puntuals sortides a Sabadell, Terrassa, Manresa i Montserrat, a part d'inaugurar l'Eixample, va poder assistir a gran quantitat d'actes, en els quals s'acostumava a muntar una escenografia tan efímera com pomposa per rebre tan il·lustres visitants. Descripció del monument per part del setmanari barceloní  El Álbum de las Familias (BNE) En aquest sentit, l'Institut Agrícola de Sant Isidre, la patronal dels propietaris agrícoles, erigeix davant de la residencia reial aquesta columna monumental formada per flors, llegums, fruits i cereals conreats a Catalunya, així com quatre caps de xai i quatre més de cavall. La columna segons el dia

  Actual façana i templets de la Casa Pich i Pon Si caminem cap a la banda muntanya de la plaça de Catalunya, és difícil que no veiem la casa Pich i Pon, al xamfrà amb la Rambla de Catalunya, i si ens entretenim una mica més podem admirar la capacitat del seu arquitecte, Josep Puig i Cadafalch, per conjugar estils des de el recarregat barroquisme de la porta, fins les línies neoclàssiques dels -ara- dos templets que la coronen. .6 de juny de 1960. Tots dos templets en peu (SACE, ANC) Dic 'ara', perquè el nombre d'aquests templets ha anat variant al llarg de la història. Originàriament, en van ser tres. El primer a desaparèixer fou el més enganxat a la torre del BANESTO; potser per aquest antiestètic emplaçament fou suprimit mesos després de finalitzar les obres de l'edifici bancari. Encara no podem afirmar amb exactitud la data exacta, però sabem que durant la nevada del 20 i 21 de febrer de 1948 seguia dempeus, però que al març 1948 ja no hi era . 

 Dada corrupta: 1942  Dada correcta: 1947 Agraïments a la Maria José González, al Jorge Álvarez i al Miquel Reig. Antic Banco Español de Crédito (2014) Inauguro una secció nova: l'anomeno "dada corrupta".  2 de maig de 1940 L'Hotel ja era propietat del BANESTO (Brangulí, ANC) Si en el món llibresc, la repetició acrítica d'una dada equivocada no era cap raresa; en l'era d'Internet, del retalla i enganxa , aquest fenomen ha augmentat de manera exponencial. Una vegada s'estén viralment l'error, tot i que es detecti, revertir el procés és una feina quasi impossible. Amb tot, no hem de defallir; per això, em proposo inocular l'antídot de la veritat contrastada a totes aquelles dades enverinades de la història de Barcelona que vagi descobrint, per contribuir modestament que la vacuna de l'anàlisi crítica s'ensenyoreixi de la xarxa . El Banco Español de Crédito compra l'Hotel Colón ( La Vanguardia 04/04/1942)

( La Dinastia 21 de juliol de 1891, BNE.) Abans de tancar l'edició del 21 de juliol de 1891, el diari conservador La Dinastía ens informa en una breu nota de la baralla de dos revenedors d'entrades de teatre que acaba amb un d'ells ferit greument a causa de la ganivetada que li propina el seu oponent. No és gens estranya la presència de revenedors d'entrades de teatre a la plaça de Catalunya durant els anys 70, 80 i principis dels 90 del segle XIX, ja que en aquells moments aquest espai urbà, un xic deixat i sense planificació, compta amb la concentració més nombrosa de teatres i llocs d'espectacles molt diversos -des de circ a barraques de fira passant per un "tio vivo"-. Una vegada oberta l'Avinguda del Paral·lel als inicis dels noranta, combinada amb la voluntat del poder municipal d'alliberar el sòl de la plaça per enjardinar-la i monumentalitzar-la, la concentració del lleure es traslladarà de la plaça Catalunya al Paral·lel, qu

El Imparcial , 7/8/1868, Biblioteca Nacional de España El 1868, la plaça de Catalunya era el nom oficiós que els barcelonins havien popularitzat les amb prou feines urbanitzades mansanes 39 i 40 de l'Eixample; i és que dins de l'actual plaça, en aquells moments un descampat sense enjardinar ni molt menys monumentalitzar, emergien dues construccions sòlides - la Casa Gibert i la Casa Rosich - i la resta de l'espai seria ocupat per barraques de fira -en una d'aquestes, anomenada pomposament Salón Edison , molts anys després s'hi durà a terme la primera prova del kinetoscopi, precursor del cinematògraf-. La casa Gibert, al bell mig de la plaça de Catalunya, el 1874 (Joan Martí, Bellezas de Barcelona ) Segons Lluís Permanyer, a la seva Biografia de Barcelona , la primera barraca amb una atracció data de gener de 1869, però en coneixem una altra que ja existia com a mínim des de l'agost de l'any anterior i de ben segur que fins i tot de temps

Aparell en plena caiguda (Josep Badosa, Spaarnestad Photo) Aquell diumenge 27 de gener de 1935 tota Barcelona sortí al carrer a presenciar un esperat festival aeri. I  les seves ànsies es vegueren una altra vegada frustrades. El diumenge anterior el mal temps havia impossibilitat l'exhibició, però aquesta vegada un accident en plena plaça Catalunya feu suspendre les activitats previstes. Les autoritats civils i militars brinden amb xampany amb el pilot celebrant l'èxit del seu aterratge (Josep Maria Sagarra, ANC) La plaça Catalunya es trobava curulla d'espectadors per presenciar uns dels actes més esperats: l'aterratge i l'enlairament d'un autogir al centre de la plaça, que la Guàrdia Urbana i la Guàrdia d'Assalt havien acordonat i buidat de públic. L'audàcia s'havia de repetir amb un altre aparell a la confluència entre l'Avinguda de 14 d'Abril -l'actual Diagonal- amb el carrer Urgell; és a dir la part de mar de l

Amb l'ajut de Ramon Vilalta “Els esportistes, els homosexuals, els lladres del Louvre, els bojos... són superiors als artistes” (Arthur Cravan, 1914) Jack Johnson a la terrassa de la Maison Dorée l'any 1916 (Brangulí, ANC ) Dos personatges homèrics, d'aquells que es van passar mitja vida fugint, del món i d'ells mateixos, embarquen a finals de 1916 al port de Barcelona en un destarotat vaixell anomenat Montserrat amb destí a Nova York. Un fuig de la persecució tsarista i es fa dir Lev Trotski - el seu nom real és Lev Davídovitx Bronstein-; l'altre s'evadeix de la guerra europea sota el pseudònim d'Arthur Cravan -el seu nom real és Fabien Avenarius Lloyd-.  Arthur Cravan, el boxejador poeta Mesos abans, Arthur Cravan s'havia enfrontat a l'excampió del món dels pesos pesants a la Monumental . Jack Johnson era un altre fugitiu, en aquest cas, de la justícia. En realitat, fotia el camp d'una societat americana que no havia