Visitants il·lustres (2): Serguei Rakhmàninov (1935)

1935 Arribada de Serguei Rakhmàninov i la seva dona a Barcelona, al darrere el baixador del passeig de Gràcia, concretament l'edicle de Pau Claris amb Aragó (Carlos Pérez de Rozas, AFB)
No es pot entendre la societat, la política, l'economia i la cultura de la Catalunya contemporània en general i de Barcelona en particular sense tenir present el món de l'associacionisme. Tampoc en el terreny de la música; i no només en la composició o interpretació, des del Cors de Clavé fins a l'Orfeó Català, sinó també en la producció i organització de concerts de les figures nacionals i internacionals més reputades. En aquest sentit, destacà la tasca de l'Associació de Cultura Musical creada el 1931, que portà a Barcelona intèrprets del prestigi del violinista Jasha Heifetz, el pianista Arthur Rubinstein o el compositor i pianista rus nacionalitzat americà Serguei Rakhmàninov.

Els barcelonins van veure aparèixer l'enorme figura de Serguei Vassílievitx Rakhmàninov (1873-1943), un dels darrers compositors romàntics, i afamat pianista, al baixador del passeig de Gràcia. Venia de Madrid, on els dies 8 i 12 d'abril  havia ofert dos concerts al Teatro de la Comedia, coronats per un clamorós èxit de públic. La crítica participa també d'aquest entusiasme, potser un xic més temperat per comptades i ben lleus reticències. Res a veure amb el que trobarà a Barcelona, com tindrem l'oportunitat de comprovar. 

Amb 62 anys acabats de complir, havia esdevingut un compositor de fama i popularitat notòria i un dels pianistes més virtuosos del seu temps; de fet, tant a Madrid com a Barcelona l'anunciaven com al millor pianista del món. Les seves composicions veuen d'una estètica romàntica i tardo-romàntica, la qual cosa li ha impedit obtenir el reconeixement unànime del món musical, especialment entre els sectors partidaris de la música d'avantguarda. 

El dilluns 15 d'abril de 1935, Rakhmàninov oferí al Palau de la Música un programa que s'estengué, d'acord amb els seus gustos estètics, cronològicament des del classicisme de Mozart fins al tardo-romanticisme de les seves pròpies composicions, passant per Beethoven i dos dels seus músics preferits, estendards del romanticisme pianístic, Chopin i Liszt.

Frederic Lliurat, autor d'una poc condescendent crítica, apareguda a La Revista Musical Catalana, del concert de Serguei Rakhmàninov a Barcelona.. (autor desconegut, Centre de Documentació de l'Orfeo

La crítica barcelonina va lloar unànimement, com havia fet la madrilenya dies abans, el seu excepcional domini tècnic del l'instrument, especialment en les obres de Liszt o les seves pròpies, per de seguida retreure-li -i en aquest punt s'allunyava de la madrilenya- que la posi al servei del virtuosisme i no pas de l'obra, de la seva bellesa i expressivitat, contrast que queda totalment en evidència en les seves interpretacions chopinianes. Així, per exemple, un tal J. LL., a La veu de Catalunya escriu:
Diguem-ho prestament: es tracta d'un executant admirable. Ja no es pot exigir ni somniar una tècnica més fàcil, més completa, que la que posseeix Rachmaninoff. I l'esmentat pianista executà, per exemple, l'Estudi i la Dansa dels gnoms de Liszt, de manera potser insuperable. Dissortadament, Rachmaninoff té, creiem, un defecte: considera sovint els passatges difícils de les grans obres des del punt d'albir, principalment, de la virtuositat. I precipita, en tal cas, canvia els moviments i desfigura, per tant, l'obra interpretada. En tal sentit, la seva interpretació de la tercera Balada no és gens lloable (La Veu de Catalunya, 18 d'abril, ARCA)
Encara rebla més el clau el crític Frederic Lliurat, que ben bé podria ser el mateix J. LL. de La Veu perquè s'expressa en un termes i uns mots molt semblants, a les pàgines de la Revista Musical Catalana. Surt mal parat quan Lliurat el compara amb altres pianistes del seu temps com ara Charles de Bériot, mestre de Lliurat al conservatori de París, Emile von Sauer, Alfred Cortot o Claudio Arrau, el més jove de tots i a qui fins i tot jo mateix he arribat a escoltar el seu bellíssim so, en directe a través de la ràdio. Redueix, sempre a parer d'aquest crític, les interpretacions a un mer exercici tècnic; per aquest motiu, accelera els tempi capriciosament per aconseguir el seu lluïment virtuós. Aquestes arbitrarietats i precipitacions rítmiques allunyen les peces de la seva consubstancial bellesa. Com a exemple paradigmàtic, analitza amb cert deteniment la seva execució de la Ballada número 3 de Chopin, als antípodes de les idees del seu mestre Bériot i del gran expert en Chopin d'aquell temps, Alfred Cortot.
Rachmaninoff digué bé el duo bonic dels primers compassos. Però aparegueren aviat els rampells, les arbitrarietats. I en arribar al compàs 26, tot fou diguem-ne esborrat. Un mal vent ho desfigurà, s'ho emportà tot. I res no restà de les figuracions de Chopin. La segona idea de la Balada (la dona es torna ondina) fou, en canvi, tocada amb lentitud desesperant.

I ara una observació. L'episodi (encís de l'ondina) que comença en el compàs 116, serveix després de coda. Però, en terminar-se la Balada, Chopin ja escriu: piu mosso. Heus ací, doncs, un canvi de moviment indicat per l'autor. Però hi ha quelcom més, ací, que un canvi de moviment: hi ha un canvi d'intenció. En el primer cas, en efecte, es tracta d'encisar ; en el segon cas, es tracta de castigar, amb energia, la inconstància d'un home. L'ondina, ofesa, imposa la seva irreductible decisió. I és ja evident que l'executant no pot oblidar, no pot menysprear els dos matisos esmentats. (...)

I el llegidor es preguntarà: ¿Com tocà, Rachma ninoff, l'episodi del qual parlem? Respectà els dos matisos, les dues intencions de Chopin ? I respondrem: Rachmaninoff menyspreà, oblidà tot això. I ho executà tot igual, ho tocà tot de pressa. (Revista musical catalana. 1935, núm. 377 (Maig), ARCA)

La crítica de La Vanguardia, signada per U. L. Zanni, no evita el retret al seu Chopin, al qual qualifica de algo arbitrario, però només amb aquest comentari ja ens podem fer a la idea del to general del seu escrit, molt més magnànim. A més, no deixa de noticiar que al final de cada peça el públic va aplaudir amb insistència i que va correspondre'ls tocando fuera de programa una página al terminar la segunda parte y otra al concluir el concierto. Totalment impressionat pel concert, en canvi, es mostra el redactor de L'Instant, més en la línia de la premsa madrilenya, el qual no li escatima cap elogi.

Per tant, Rakhmàninov, el concert del qual s'havia anunciat com el més interessant de l'any dels que havia organitzat l'Associació de Cultura Musical fins a aquell moment, passà per Barcelona amb un gran èxit de públic, però no tant de crítica. 

Malauradament, no he pogut saber exactament quines peces va tocar fora de programa, de què parla el redactor de La Vanguardia. El redactor de L'Instant ens informa que es tracten d'un vals de Chopin i dues composicions seves, sense especificar-ne quines. Quant al vals de Chopin potser es tracti del Vals op. 60 número 1, dies abans, interpretat a Madrid, davant la insistència del públic en forma de fervorosos aplaudiments, juntament amb la transcripció de Liszt del cor de filadores del Vaixell Fantasma de Richard Wagner. 

El programa constà de tres parts. Tot seguit enumero les obres i hi afegeixo el document sonor corresponent amb la interpretació del mateix Rakhmàninov quan l'he aconseguit trobar.




PRIMERA PART


Variacions en la major, de Wolfang Amadeus Mozart (1756-1791)

Sonata en re major, op. 10, núm. 3, de Ludwig van Beethoven (1770-1827)



SEGONA PART

Balada número 3, de Frederic Chopin (1810-1849)



Nocturn en fa diesi major, de Frederic Chopin (1810-1849)


Vals en la bemoll major, de Frederic Chopin (1810-1849)



Scherzo número 3, de Frederic Chopin (1810-1849)



TERCERA PART

Moment musical en mi bemoll menor, Serguei Rakhmàninov (1873-1943)

Preludi en do sostingut menor, Serguei Rakhmàninov (1873-1943)


Oriental Sketch, Serguei Rakhmàninov (1873-1943)

Estudi en re bemoll major, de Franz Liszt (1811-1886)



Dansa dels gnoms, de Franz Liszt (1811-1886)

Vals Impromptu, de Franz Liszt (1811-1886)

Rapsòdia núm. 11, de Franz Liszt (1811-1886)



Comentaris

  1. Todo un lujo para quienes pudieron ver al genio de Rachmaninoff en concierto.
    El crítico Lliurat tal vez no era consciente de que estaba ante un genio de la música que ha pasado a la Historia, tanto como compositor como pianista. Habrá que perdonarle tanto su osadía como su ignorancia de menospreciar las interpretaciones del genio ruso, pero ya sabemos que la labor de los críticos es cuestionar aquello de lo que no son capaces de hacer... ni de entender.
    Acabaré con la frase de Salieri, al final de la película Amadeus:"Mediocres del mundo, yo os absuelvo"

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Dada corrupta (IX): Antic portal de Portaferrissa

Dada corrupta (IV): Confiteries Guillermo Llibre vs Llibre i Serra

Dada corrupta (II) La Farmàcia Gibert de Gaudí al carrer Canuda