Visitants il·lustres: Rubén Darío (1912)
Amb l'ajut inestimable dels Amics de Barcelofilia
Fa uns dies, els Amics de Barcelofília van publicar aquesta fotografia de Rubén Darío i d'Alfredo Guido.
Després de donar-li moltes voltes, hem
arribat a la conclusió que els personatges es troben a l'entrada de
l'Hotel Colon. Vam intentar trobar una fotografia prou acostada a
l'entrada de l'hotel per contrastar-hi debades. De fet, a hores d'ara
la foto de Darío i Guido és la més propera a l'entrada de què
tenim constància fins aquest moment
|
Rubén
Darío ja havia visitat Barcelona abans de 1912 i poc temps després
fins i tot residiria a la Ciutat Comtal durant uns mesos, en
una torreta
de Vallcarca. La nit del 28 d'abril de 1912 arriben amb retard Darío
i els seus acompanyants a l'estació de França, on l'espera una gran
rebuda per part de "gran número de literatos, ateneistas, una
numerosa comisión de la Casa de América y la mayoría de los
cónsules de las naciones sud-americanas", com ens informa La
Vanguardia (29/IV/1912).
L'Ateneu Barcelonès, amb la presència del més distingit de la
ciutat i de la colònia americana, li ret un fervorós homenatge amb
parlaments de Domenech i Muntaner i Frederic Rahola i lectura de
poemes de Darío per part de la Comtessa de Castellà, el consol de
la República Dominicana i també poeta Osvaldo Bazil, amic i
admirador de l'homenatjat, i el mateix Dario (Canto a la
Argentina), que insistí que fos recitat un poema en català.
Així Miquel del Sants Olivé recità L'hoste de Joan
Alcover, dedicat a Rubén Darío durant la seva estada a Mallorca.
L'hoste
A
Darío
Ha
arribat un home intensament pàlid,
que la dolça lira punteja per joc;
a terra hivernenca porta un alè càlid,
porta un alè jove del país del foc.
que la dolça lira punteja per joc;
a terra hivernenca porta un alè càlid,
porta un alè jove del país del foc.
Son
nom ens desperta amb la ressonança
d'un eco de címbal o gall matiner,
o la punta fina d'un ferro de llança
que toca un broquer.
d'un eco de címbal o gall matiner,
o la punta fina d'un ferro de llança
que toca un broquer.
És
com una pluja que refresca l'arbre
de la poesia; nou Pigmalió
que torna a la nimfa d'entranyes de marbre
moviment i vida i palpitació.
Liba la dolcesa més fonda i coral
que en la flor deixaren distretes abelles;
quan passa, les roses tornen més vermelles
i el brollador canta més solemnial.
Ell sap trobar perles en l'interior
de la dissortada serventa del vici;
ell veu passar l'ombra de la temptació
pel front de la verge que porta cilici,
com veu en el claustre els sants i la torre
mirant-se en el místic estany adormit,
on l'ànec, que encalça la femella, esborra
la imatge serena dels sants de granit.
de la poesia; nou Pigmalió
que torna a la nimfa d'entranyes de marbre
moviment i vida i palpitació.
Liba la dolcesa més fonda i coral
que en la flor deixaren distretes abelles;
quan passa, les roses tornen més vermelles
i el brollador canta més solemnial.
Ell sap trobar perles en l'interior
de la dissortada serventa del vici;
ell veu passar l'ombra de la temptació
pel front de la verge que porta cilici,
com veu en el claustre els sants i la torre
mirant-se en el místic estany adormit,
on l'ànec, que encalça la femella, esborra
la imatge serena dels sants de granit.
Cavalca
en el ritme com un Don Quixot,
de l'antiga musa millora la dot;
pel cel de les nues soledats manxegues,
pol·len de la flora tropical difon;
i vessa d'estrofes com àmfores gregues
escuma de totes les corrents del món.
Va d'un món a l'altre canviant donatius,
com un mercader que travessa el pèlag;
ens duu grans lluernes, com diamants vius,
i a criar se'n porta pels agres nadius
cigales sonores del grec arxipèlag.
de l'antiga musa millora la dot;
pel cel de les nues soledats manxegues,
pol·len de la flora tropical difon;
i vessa d'estrofes com àmfores gregues
escuma de totes les corrents del món.
Va d'un món a l'altre canviant donatius,
com un mercader que travessa el pèlag;
ens duu grans lluernes, com diamants vius,
i a criar se'n porta pels agres nadius
cigales sonores del grec arxipèlag.
Passa
com el còndor de l'altre hemisferi
que un vent oceànic a Roma transporta
i entre les ruïnes, se posa amb misteri
a covar els ous de l'àguila morta.
És com un heretge de sang juliana
que sent en les venes la febre pagana,
vas de transparenta
lluminositat,
on de nou se bada la flor opulenta
d'un món apagat.
que un vent oceànic a Roma transporta
i entre les ruïnes, se posa amb misteri
a covar els ous de l'àguila morta.
És com un heretge de sang juliana
que sent en les venes la febre pagana,
vas de transparenta
lluminositat,
on de nou se bada la flor opulenta
d'un món apagat.
N'hi
ha qui el condemnen, i llur veredicte
aquella terrible sentència recorda,
dels èfors d'Esparta, punint el delicte
d'afegir a la lira la sèptima corda.
aquella terrible sentència recorda,
dels èfors d'Esparta, punint el delicte
d'afegir a la lira la sèptima corda.
Oh
bell entusiasme dels dies antics,
oh divina flama! si en el fons és una,
què hi fa que es bifurqui, alçant a quiscuna
de les dues bandes clamors enemics?
Què hi fa si és frisança de l'avenç o culte
de la tradició?
Avui se renova l'antiga passió:
benhaja el poeta que encén el tumulte!
oh divina flama! si en el fons és una,
què hi fa que es bifurqui, alçant a quiscuna
de les dues bandes clamors enemics?
Què hi fa si és frisança de l'avenç o culte
de la tradició?
Avui se renova l'antiga passió:
benhaja el poeta que encén el tumulte!
Ara,
aquí veu l'ona
que bat els esculls;
si la gent, quan passa, el mira en els ulls,
jo sé lo que pensa i lo que ambiciona.
L'illa on reposa del pelegrinatge
ja el coneix per mestre de la poesia,
i espera la glòria de fruir sa imatge
dintre del mirall de sa fantasia.
que bat els esculls;
si la gent, quan passa, el mira en els ulls,
jo sé lo que pensa i lo que ambiciona.
L'illa on reposa del pelegrinatge
ja el coneix per mestre de la poesia,
i espera la glòria de fruir sa imatge
dintre del mirall de sa fantasia.
Joan
Alcover
En el banquet amb què és homenatjat per part de la Casa d'Amèrica
pronuncia un discurs d'agraïment a la calorosa benvinguda que ha
rebut a Barcelona i recita ell mateix el seu poema "Rosa niña"
Rosa
niña
Cristal, oro y rosa. Alba en Palestina.
Salen los tres
reyes de adorar al rey,
flor de
infancia llena de una luz divina
que humaniza y
dora la mula y el buey.
Baltasar medita, mirando la estrella
que guía en
la altura. Gaspar sueña en
la visión
sagrada. Melchor ve en aquella
visión la
llegada de un mágico bien.
Las cabalgaduras sacuden los cuellos
cubiertos de
sedas y metales. Frío
matinal
refresca belfos de camellos
húmedos de
gracia, de azul y rocío.
Las meditaciones de la barba sabia
van
acompasando los plumajes flavos,
los ágiles
trotes de potros de Arabia
y las risas
blancas de negros esclavos.
¿De dónde vinieron a la Epifanía?
¿De Persia?
¿De Egipto? ¿De la India? Es en vano
cavilar.
Vinieron de la luz, del Día,
del Amor.
Inútil pensar, Tertuliano.
El fin anunciaban de un gran cautiverio
y el
advenimiento de un raro tesoro.
Traían un
símbolo de triple misterio,
portando el
incienso, la mirra y el oro.
En las cercanías de Belén se para
el cortejo. ¿A
causa? A causa de que
una dulce niña
de belleza rara
surge ante los
magos, todo ensueño y fe.
¡Oh, reyes! ?les dice?. Yo soy una niña
que oyó a los
vecinos pastores cantar,
y desde la
próxima florida campiña
miró vuestro
regio cortejo pasar.
Yo sé que ha nacido Jesús Nazareno,
que el mundo
está lleno de gozo por El,
y que es tan
rosado, tan lindo y tan bueno,
que hace al
sol más sol, y a la miel más miel.
Aún no llega el día... ¿Dónde está el establo?
Prestadme la
estrella para ir a Belén.
No tengáis
cuidado que la apague el diablo,
con mis ojos
puros la cuidaré bien.
Los magos quedaron silenciosos. Bella
de toda
belleza, a Belén tornó
la estrella y
la niña, llevada por ella
al establo,
cuna de Jesús, entró.
Pero cuando estuvo junto a aquel infante,
en cuyas
pupilas miró a Dios arder,
se quedó
pasmada, pálido el semblante,
porque no
tenía nada que ofrecer.
La Madre miraba a su niño lucero,
las dos
bestias buenas daban su calor;
sonreía el
santo viejo carpintero,
la niña
estaba temblando de amor.
Allí había oro en cajas reales,
perfumes en
frascos de hechura oriental,
incienso en
copas de finos metales,
y quesos, y
flores, y miel de panal.
Se puso rosada, rosada, rosada...
ante la mirada
del niño Jesús.
(Felizmente
que era su madrina un hada,
de Anatole
France o el doctor Mardrús).
¡Qué dar a ese niño, qué dar sino ella!
¿Qué dar a
ese tierno divino Señor?
Le hubiera
ofrecido la mágica estrella,
la de
Baltasar, Gaspar y Melchor...
Mas a los influjos del hada amorosa,
que supo el
secreto de aquel corazón,
se fue
convirtiendo poco a poco en rosa,
en rosa más
bella que las de Sarón.
La metamorfosis fue santa aquel día
(la sombra
lejana de Ovidio aplaudía),
pues la dulce
niña ofreció al Señor,
que le
agradecía y le sonreía,
en la melodía
de la Epifanía,
su cuerpo
hecho pétalos y su alma hecha olor.
El cònsol d'Argentina, Alberto
Gache, el convida a prendre el te a casa seva, amb la presència de
pràcticament les mateixes personalitats de la intel·lectualitat
barcelonina i de la colònia americana dels anteriors homenatges.
 |
Rubén
Darío i Santiago Rusiñol a Sitges (Font: Mundial Magazine)
|
Visita l'Institut d'Estudis Catalans i, en companyia del seu amic
Santiago Rusiñol, Sitges i el seu Cau Ferrat.
 |
Rubén Darío amb Puig i
Cadafalch a l'Institu d'Estudis Catalans (Font: Mundial
Magazine, juny 1912)
|
El 7 de maig a la nit torna a l'Estació de França per prendre el
tren exprés que hauria de dur-lo a Madrid.
BibliografiaBarcelofiliaBueno, Javier “El viaje de “Mundial” por Tierras de España,Portugal y América” a Mundial Magazine, 14, juny de 1912. La Vanguardia, 27 d'abril-8 de maig de 1912 Permanyer, Lluís, Biografia de la Plaça Catalunya |
Me parece un excelente comienzo y un buen anticipo de lo que vendrá después, aparte de un buen estímulo para que los demás hagamos nuestro propio trabajo cada vez mejor.
ResponEliminaBenvingut a la blogosfera barcelonina, Henrik!
ResponEliminaMoltes gràcies a tots dos!! Ja sabeu que aquest blog seria impossible sense la vostra participació a Amics de Barcelofilia; de fet, ni me l'hauria plantejat!!
ResponEliminahttps://scontent-a-mad.xx.fbcdn.net/hphotos-xpa1/t1.0-9/10449905_279527252218844_5195740078402564728_n.jpg El polític anglés Winston Churchill, acompanyat de la seva dona, es disposa a entrar a l'Hotel Colón en la seva estada a la ciutat procedent de les Illes Balears. Plaça de Catalunya, Barcelona
ResponElimina