divendres, 21 d’abril de 2017

La Criolla. La Puerta Dorada del Barrio Chino, de Paco Villar


Acabo de culminar la lectura d'aquesta monografia necessària sobre un dels locals més famosos del Mediterrani durant els anys 20 i 30. Aquesta "cova del vici", com l'anomena Lluís Permanyer, demanava un guia modern que ens l'expliqués a les actuals generacions. Amb l'experiència dels documentats i ja clàssics Historia y leyenda del Barrio Chino i Barcelona. Ciudad de cafés, Paco Villar esdevé el cicerone idoni per introduir-nos en el local més emblemàtic del Barri Xino d'abans de la guerra, el més concorregut per personatges de tota classe, sensibilitat, condició, sexualitat i nacionalitat, però injustament esborrat, potser de manera deliberada, de l'imaginari col·lectiu barceloní, com el mateix autor ens adverteix en el primer capítol de l'obra:


La historia de La Criolla es poco conocida. No se ha hecho justicia con el local nocturno más transgresor y cosmopolita que ha tenido Barcelona; un local que revolucionó las costumbres sociales y se convirtió en un icono turístico de la ciudad, a pesar de los esfuerzos realizados por sectores oficiales y políticos para que así no fuera. La máxima atracción del Barrio Chino barcelonés representó la culminación del ocio nocturno concebido como una cuestión de vanguardia y modernidad


La clau que ens obra la porta de La Criolla és el llibre de signatures de 1930-1, miraculosament salvat pel bibliòfil Joan B. Visa quan el va comprar. Gràcies a Lluís Permanyer, qui va incloure aquesta afortunada circumstància en un dels seus articles, llegit per Paco Villar, aquest ha pogut estudiar meticulosament aquest document d'incalculable valor històric i artístic, puix que més d'un visitant, conegut o anònim, no es limita a gargotejar una breu i tòpica felicitació, sinó que s'esplaia una mica més i alguns fins i tot hi afegeixen algun dibuix, de valor, temàtica i estil variat, amb la presència constant de l'erotisme i fins i tot de la pornografia. Al final del llibre podem gaudir d'alguns exemples d'aquesta iconografia, precedits d'un succint, però acurat estudi del llibre de signatures, que demana a crits una edició facsímil.
Exemple de dedicatòria amb text -"Amargos sueños para el invertido/ dorados sueños para la Bella/ momentos deliciosos para el macho/ y para conocerlo todo La Criolla"- i un dibuix eròtic d'un client, que podem trobar a l'àlbum de firmes de La Criolla de 1930-1.

El nom i el record de La Criolla -i en general de l'ambient i dels locals al voltant del carrer Cid d'abans de la guerra- han quedat oblidats per la majoria de barcelonins, excepte pels lectors de Juli Vallmitjana, Paco Madrid, Josep Maria de Segarra, Josep Maria Planes, Sebastià Gasch, Jaume Passarell o Domènec de Bellmunt, autors d'altra banda, llevat de Sagarra, poc coneguts pel gran públic, sense edicions modernes a l'abast fins fa pocs anys. Últimament, per sort, per recuperar i posar en valor l'esperit canalla i el cosmopolitisme del Barri Xino de l'època, sense passar per alt els seus aspectes més sòrdids, a la reedició d'alguns textos d'aquests autors "de districte cinquè", en feliç definició de Josep Maria Planes, s'hi sumen iniciatives molt interessants des de les xarxes socials, que permeten un nombre més gran de persones sumin coneixement, en algun cas fins i tot experiència personal,  d'una de manera més immediata i interactiva que en el món editorial o fins i tot de la premsa i els mitjans de comunicació. En aquest sentit, hem de citar blogs o pàgines de facebook genèrics sobre història de Barcelona que en algun moment han tractat aquest tema, com ara Barcelofilia, L'Armari Obert, Amics de Barcelofilia, Fotos Antigues de Barcelona o Barcelona Desapareguda, però sobretot no podem oblidar el blog No te quejarás por las flores que te he traído i el grup El barrio Chino de Barcelona antes del final de la guerra civil. L'administrador de tots dos llocs, tot cercant a la premsa de l'època, intenta rescatar de l'oblit espais, personatges i costums del Barri Xino d'abans de la guerra. Ha investigat La Criolla amb una especial atenció i amb un alt grau de detall i exhaustivitat.
Josep Maria Sagarra i Plana, una dedicatòria del qual apareix també a l'àlbum, va deixar reflectida la composició heterogènia de la clientela del local en aquesta fotografia del 1932 (Josep Maria Sagarra, ANC)

No es pot estudiar ni entendre La Criolla de manera descontextualitzada i encapsulada. Paco Villar posa en joc els seus amplis coneixements del barri, adquirits en la llarga preparació de la seva anterior obra, per explicar-nos com funcionava la zona (carrers Cid, Migdia, Portal de Santa Madrona, Arc del Teatre, Arc d'en Cirés...) durant aquell temps. Ens parla dels seus bordells infectes, de la prostitució femenina i masculina al carrer, dels improvisats mercats diürns a les voreres dels carrers, benedicció per a la migrada economia de les families del barri, de les cases de dormir per a la gran massa d'obrers sense feina, de misèrrimes tavernes flamenques, de dancings freqüentats per homosexuals i transvestits com Cal Sacristà, de la mandanga (cocaïna), de l'hampa, dels mariners del port, dels soldats de les drassanes, dels anarquistes d'acció directa o de personatges com Rafael Seva, el manquet, Pepe el de la Criolla, la Reina del Barrio Chino, Flor de Otoño, Mirco o Carmen Amaya. 


Dins d'aquest cosmos descrit, brillà amb llum pròpia i esclatant La Criolla, que, malgrat els seus escassos onze anys de vida, concità l'atracció de tota mena de públic; des de les classes baixes, veïns del barri, fins a  les altes, a la recerca d'emocions fortes -Josep Maria de Sagarra ens descriu a Vida Privada una veritable baixada als inferns d'un grup de representants d'aquest estament privilegiat- passant per mariners d'escala a Barcelona, soldats de la veïna caserna o de permís, turistes i sobretot escriptors i artistes tan nacionals com estrangers, especialment francesos, no van faltar a les nits de disbauxa d'un local en constant evolució. En aquest sentit, les diverses etapes i reformes del local també són minuciosament analitzades. La Criolla va morir durant la guerra, bombardejada, de cop, jove però ja en franca decadència, sobretot des que l'abandonà Pepe, per obrir el Barcelona de Noche, un sofisticat local que retia homenatge als temps zenitals de La Criolla que ja no tornarien.

divendres, 14 d’abril de 2017

Dada exacta (3). plaça de Catalunya, juliol de 1953

Gabriel Casas i Galobardes, Arxiu Nacional de Catalunya

Aquesta fotografia del gran Gabriel Casas i Galobardes (ANC) no apareix sola a l'Arxiu Nacional de Catalunya, sinó inserida en una sèrie de tres fotografies, una de les quals és fàcilment datable. Es tracta d'una imatge de la cruïlla Gran Via Passeig de Gràcia, en què es llegeix perfectament a la façana del Comèdia el nom de l'obra en cartellera, La vida de cada cual del dramaturg gironí Salvador Ferrer Maura, i de la companyia que el representa, la de Martín-Sabatín. Una ullada als diaris de l'època ens permet saber que aquesta peça es mantingué en escena, gràcies a l'èxit aconseguit, des del 14 de juliol fins als 5 d'agost de 1953.
Fotografia de la mateixa sèrie en què es llegeix clarament a la façana del Comèdia La vida de cada cual  i Martín-Sabatín (Gabriel Casas i Galobardes, Arxiu Nacional de Catalunya)

Per acabar de confirmar que aquesta data la podem extrapolar de la fotografia del passeig de gràcia a aquesta de la plaça de Catalunya, ens hem de fixar amb dos elements de la imatge. En primer lloc, si alcem la vista al coronament de la seu de la Telefònica ens adonarem que es troba en obres. S'estava suprimint el tambor cupulat per un de polièdric, amb la voluntat d'homogeneïtzar aquest remat amb la resta de volums bancaris de la plaça acabats (Banco Español de Crèdito, Banco de Vizcaya i Banco de Bilbao) o en construcció (el veí Banco de España) i dels seus voltants (Banco Vitalicio, al passeig de Gràcia amb Gran Via).. Així, llegim a La Vanguardia del dia 30 de juliol de 1953:

Los barceloneses vienen siguiendo con expectación lo trabajos de levantamiento de un andamio que se realizan en lo alto del edificio de la Telefónica, en la Plaza de Cataluña. La construcción erigida encubre ya casi por completo uno de los perfiles más típicos de nuestra ciudad, cual lo era el del remate metálico de aquella casa.

Certament, la bastida pràcticament només deixa veure la part superior de la cúpula i la seva llanterna. Ens hem de detenir en un segon element: el cadafal que es troba enmig de la plaça. En el mes de juliol, destaca una data més que cap altra en el calendari franquista: el 18 de juliol, dia del "Glorioso Alzamiento". Efectivament, si acudim a les hemeroteques, se'ns informa que aquell dia, l'Obra Sindical de "Educación y Descanso" va organitzar a la plaça un festival folklòric a les 17:30 i una ballada de sardanes a les 23:00. Entremig, a les 19:45, la secció muntada de Guàrdia Muntada va oferir una exhibició enmig de la plaça, en què va repetir els números que tan èxit li havien reportat feia poc a París i que evidentment va fer les delícies del nombrosíssim públic congregat, que no es va perdre a l'1 de la matinada l'espectacle de focs artificials amb què va concloure la vetllada. La absència de banderes i un terra que sembla net ens pot fer pensar que la fotografia estigui presa la tarda d'un o dos dies abans, però tampoc no es pot descartar que sigui el dia següent, ja que coincideix en diumenge i en una societat que respectava el descans dominical semblaria lògic que l'escenari no s'enretirés aquell dia.
La Vanguardia, 30 de juliol de 1953

En resum, la tarda del 16, 17 o 19 de juliol sembla la data més plausible d'aquesta imatge d'un fotoperiodista, d'un repòrter en llenguatge de l'època, l'obra del qual es comença a revalorar com es mereix.

dimecres, 8 de febrer de 2017

Dada corrupta (XII): Vaga de la Canadenca (1919)

Dada corrupta: vaga de La Canadenca, Barcelona, febrer març de 1919
Dada real: manifestació contra la carestia de les subsistències i l'atur, València, 12 de novembre de 1916 

foto de Salvador Rodriguez Alonso.


La duríssima vaga de La Canadenca, entre febrer i març de 1919, va acabar amb l'obtenció per part de la classe obrera d'una reivindicació històrica: la jornada de vuit hores. 

Per celebrar i reivindicar aquest assoliment no és estrany trobar a la xarxa aquesta fotografia escrita amb algun text al·lusiu com el de la part inferior, per cridar l'atenció dels ciutadans del present. Aquesta imatge, però, no correspon a la vaga de La Canadenca, ni a l'any 1919, ni tan sols a Barcelona. El conflicte de La Canadenca va comportar una ferotge censura i fins i tot la declaració d'estat de guerra que impedí la publicació d'imatges dels vaguistes, però no pas de l'exèrcit ocupant els carrers amb peces d'artilleria. A l'arxiu en línia de l'Arxiu Nacional de Catalunya podeu contemplar les fotografies que Josep Maria Sagarra i Plana va disparar a la plaça de Catalunya envaïda per l'exèrcit, on fins i tot se celebraren misses de campanya.
Resultado de imagen de tensiones sociales en nueva españa
Com es pot comprovar, en realitat, la fotografia de dalt està retallada i només correspon a un petit fragment d'un original molt més gran
La fotografia en qüestió, en canvi, data del 12 de novembre de 1916. Les principals organitzacions sindicals havien acordat organitzar per a aquell diumenge a diferents ciutats espanyoles, com ara Madrid, Barcelona, Burgos, Valladolid o València, un acte  conjunt -meeting és l'anglicisme que fa servir la premsa de l'època- per reivindicar als poders públics l'amnistia dels presos per delictes polítics i socials, l'abaratiment del preu de les subsistència i mesures contra l'atur. No podem oblidar que l'atur i sobretot el cost de la vida s'havia disparat a conseqüència de la Primera Guerra Mundial. Aquest acte constà arreu d'una reunió amb la intervenció de diversos oradors. La concurrència varià segons la ciutat -a Barcelona, per exemple, hi acudiren 800 obrers al cinema Muntanya, al Clot, sota la presidència de Salvador Seguí-, però en general marcada per una notable presència de l'element femení. Les dones notaven com ningú a les famílies humils l'increment del cost de la vida cada vegada que anaven a mercat. La reunió fou seguida d'una manifestació, amb la presència tan exagerada com innecessària de la força pública, que acabà sense problemes amb el lliurament del plec de conclusions al governador civil corresponent. A València, la plaça de toros acollí l'acte, segons la premsa, curull de públic, a la sortida del qual es retratà aquesta imatge, retallada, perquè, com podem comprovar era força més gran.

Después de celebrarse el ‹‹meeting›› contra la carestía de las subsistencias en la Plaza de Toros, los concurrentes, que eran numerosísimos, organizaron una importante manifestación. En esta tomaron parte numerosas representaciones de los pueblos de la provincia. Recorrió las principales calles de la población, llevando cartelones en los que se leía: ‹‹Pan y trabajo›› y llevaron las conclusiones del «meeting» al gobernador, disolviendose después con orden completo. (El Liberal, 13 de novembre, BNE)

dissabte, 21 de gener de 2017

Visitants il·lustres (2): Serguei Rakhmàninov (1935)

1935 Arribada de Serguei Rakhmàninov i la seva dona a Barcelona, al darrere el baixador del passeig de Gràcia, concretament l'edicle de Pau Claris amb Aragó (Carlos Pérez de Rozas, AFB)
No es pot entendre la societat, la política, l'economia i la cultura de la Catalunya contemporània en general i de Barcelona en particular sense tenir present el món de l'associacionisme. Tampoc en el terreny de la música; i no només en la composició o interpretació, des del Cors de Clavé fins a l'Orfeó Català, sinó també en la producció i organització de concerts de les figures nacionals i internacionals més reputades. En aquest sentit, destacà la tasca de l'Associació de Cultura Musical creada el 1931, que portà a Barcelona intèrprets del prestigi del violinista Jasha Heifetz, el pianista Arthur Rubinstein o el compositor i pianista rus nacionalitzat americà Serguei Rakhmàninov.

Els barcelonins van veure aparèixer l'enorme figura de Serguei Vassílievitx Rakhmàninov (1873-1943), un dels darrers compositors romàntics, i afamat pianista, al baixador del passeig de Gràcia. Venia de Madrid, on els dies 8 i 12 d'abril  havia ofert dos concerts al Teatro de la Comedia, coronats per un clamorós èxit de públic. La crítica participa també d'aquest entusiasme, potser un xic més temperat per comptades i ben lleus reticències. Res a veure amb el que trobarà a Barcelona, com tindrem l'oportunitat de comprovar. 

Amb 62 anys acabats de complir, havia esdevingut un compositor de fama i popularitat notòria i un dels pianistes més virtuosos del seu temps; de fet, tant a Madrid com a Barcelona l'anunciaven com al millor pianista del món. Les seves composicions veuen d'una estètica romàntica i tardo-romàntica, la qual cosa li ha impedit obtenir el reconeixement unànime del món musical, especialment entre els sectors partidaris de la música d'avantguarda. 

El dilluns 15 d'abril de 1935, Rakhmàninov oferí al Palau de la Música un programa que s'estengué, d'acord amb els seus gustos estètics, cronològicament des del classicisme de Mozart fins al tardo-romanticisme de les seves pròpies composicions, passant per Beethoven i dos dels seus músics preferits, estendards del romanticisme pianístic, Chopin i Liszt.

Frederic Lliurat, autor d'una poc condescendent crítica, apareguda a La Revista Musical Catalana, del concert de Serguei Rakhmàninov a Barcelona.. (autor desconegut, Centre de Documentació de l'Orfeo

La crítica barcelonina va lloar unànimement, com havia fet la madrilenya dies abans, el seu excepcional domini tècnic del l'instrument, especialment en les obres de Liszt o les seves pròpies, per de seguida retreure-li -i en aquest punt s'allunyava de la madrilenya- que la posi al servei del virtuosisme i no pas de l'obra, de la seva bellesa i expressivitat, contrast que queda totalment en evidència en les seves interpretacions chopinianes. Així, per exemple, un tal J. LL., a La veu de Catalunya escriu:
Diguem-ho prestament: es tracta d'un executant admirable. Ja no es pot exigir ni somniar una tècnica més fàcil, més completa, que la que posseeix Rachmaninoff. I l'esmentat pianista executà, per exemple, l'Estudi i la Dansa dels gnoms de Liszt, de manera potser insuperable. Dissortadament, Rachmaninoff té, creiem, un defecte: considera sovint els passatges difícils de les grans obres des del punt d'albir, principalment, de la virtuositat. I precipita, en tal cas, canvia els moviments i desfigura, per tant, l'obra interpretada. En tal sentit, la seva interpretació de la tercera Balada no és gens lloable (La Veu de Catalunya, 18 d'abril, ARCA)
Encara rebla més el clau el crític Frederic Lliurat, que ben bé podria ser el mateix J. LL. de La Veu perquè s'expressa en un termes i uns mots molt semblants, a les pàgines de la Revista Musical Catalana. Surt mal parat quan Lliurat el compara amb altres pianistes del seu temps com ara Charles de Bériot, mestre de Lliurat al conservatori de París, Emile von Sauer, Alfred Cortot o Claudio Arrau, el més jove de tots i a qui fins i tot jo mateix he arribat a escoltar el seu bellíssim so, en directe a través de la ràdio. Redueix, sempre a parer d'aquest crític, les interpretacions a un mer exercici tècnic; per aquest motiu, accelera els tempi capriciosament per aconseguir el seu lluïment virtuós. Aquestes arbitrarietats i precipitacions rítmiques allunyen les peces de la seva consubstancial bellesa. Com a exemple paradigmàtic, analitza amb cert deteniment la seva execució de la Ballada número 3 de Chopin, als antípodes de les idees del seu mestre Bériot i del gran expert en Chopin d'aquell temps, Alfred Cortot.
Rachmaninoff digué bé el duo bonic dels primers compassos. Però aparegueren aviat els rampells, les arbitrarietats. I en arribar al compàs 26, tot fou diguem-ne esborrat. Un mal vent ho desfigurà, s'ho emportà tot. I res no restà de les figuracions de Chopin. La segona idea de la Balada (la dona es torna ondina) fou, en canvi, tocada amb lentitud desesperant.

I ara una observació. L'episodi (encís de l'ondina) que comença en el compàs 116, serveix després de coda. Però, en terminar-se la Balada, Chopin ja escriu: piu mosso. Heus ací, doncs, un canvi de moviment indicat per l'autor. Però hi ha quelcom més, ací, que un canvi de moviment: hi ha un canvi d'intenció. En el primer cas, en efecte, es tracta d'encisar ; en el segon cas, es tracta de castigar, amb energia, la inconstància d'un home. L'ondina, ofesa, imposa la seva irreductible decisió. I és ja evident que l'executant no pot oblidar, no pot menysprear els dos matisos esmentats. (...)

I el llegidor es preguntarà: ¿Com tocà, Rachma ninoff, l'episodi del qual parlem? Respectà els dos matisos, les dues intencions de Chopin ? I respondrem: Rachmaninoff menyspreà, oblidà tot això. I ho executà tot igual, ho tocà tot de pressa. (Revista musical catalana. 1935, núm. 377 (Maig), ARCA)

La crítica de La Vanguardia, signada per U. L. Zanni, no evita el retret al seu Chopin, al qual qualifica de algo arbitrario, però només amb aquest comentari ja ens podem fer a la idea del to general del seu escrit, molt més magnànim. A més, no deixa de noticiar que al final de cada peça el públic va aplaudir amb insistència i que va correspondre'ls tocando fuera de programa una página al terminar la segunda parte y otra al concluir el concierto. Totalment impressionat pel concert, en canvi, es mostra el redactor de L'Instant, més en la línia de la premsa madrilenya, el qual no li escatima cap elogi.

Per tant, Rakhmàninov, el concert del qual s'havia anunciat com el més interessant de l'any dels que havia organitzat l'Associació de Cultura Musical fins a aquell moment, passà per Barcelona amb un gran èxit de públic, però no tant de crítica. 

Malauradament, no he pogut saber exactament quines peces va tocar fora de programa, de què parla el redactor de La Vanguardia. El redactor de L'Instant ens informa que es tracten d'un vals de Chopin i dues composicions seves, sense especificar-ne quines. Quant al vals de Chopin potser es tracti del Vals op. 60 número 1, dies abans, interpretat a Madrid, davant la insistència del públic en forma de fervorosos aplaudiments, juntament amb la transcripció de Liszt del cor de filadores del Vaixell Fantasma de Richard Wagner. 

El programa constà de tres parts. Tot seguit enumero les obres i hi afegeixo el document sonor corresponent amb la interpretació del mateix Rakhmàninov quan l'he aconseguit trobar.




PRIMERA PART


Variacions en la major, de Wolfang Amadeus Mozart (1756-1791)

Sonata en re major, op. 10, núm. 3, de Ludwig van Beethoven (1770-1827)



SEGONA PART

Balada número 3, de Frederic Chopin (1810-1849)



Nocturn en fa diesi major, de Frederic Chopin (1810-1849)


Vals en la bemoll major, de Frederic Chopin (1810-1849)



Scherzo número 3, de Frederic Chopin (1810-1849)



TERCERA PART

Moment musical en mi bemoll menor, Serguei Rakhmàninov (1873-1943)

Preludi en do sostingut menor, Serguei Rakhmàninov (1873-1943)


Oriental Sketch, Serguei Rakhmàninov (1873-1943)

Estudi en re bemoll major, de Franz Liszt (1811-1886)



Dansa dels gnoms, de Franz Liszt (1811-1886)

Vals Impromptu, de Franz Liszt (1811-1886)

Rapsòdia núm. 11, de Franz Liszt (1811-1886)



dijous, 5 de gener de 2017

Dada corrupta (XI): la Vaga de Tramvies (1951)


No s'equivoca gens l'amic Miquel F Pacha quan ens informa que corre per la xarxa aquesta fotografia, sense documentar, d'un tramvia a la plaça de Catalunya que alguns blogs fan servir inadequadament per il·lustrar el boicot d'usuaris del tramvia el 1951, la mal anomenada Vaga de Tramvies de 1951.

Aquesta imatge no escau per dues raons. En primer lloc, perquè podem observar com el tramvia va ple de viatgers, amb altres que pugen i baixen, cosa que més aviat provaria el fracàs del boicot. En segon lloc, perquè la fotografia és dels anys trenta, amb la qual cosa s'incorre en un anacronisme flagrant.
A la part dreta d'aquesta genial instantània, amb una plaça de Catalunya semideserta, coetània a la fotografia de més amunt, podem apreciar la casa Segura a mig enderrocar (Gabriel Casas, ANC)

La casa Segura mig enderrocada s'erigeix com el més eficaç element de datació de la imatge. Aquesta construcció, situada al número 17 de la plaça de Catalunya, va ser comprada per Riegos y Fuerza del Ebro, coneguda popularment com La Canadenca, per alçar-hi la seva seu, una colossal baluerna que deixaria constància visual del poder, del prestigi i de la creixent influència de la companyia. Abans, però, havien de convertir en un gran solar la casa Segura, l'edifici veí de la plaça i les cases contigues del portal de l'Àngel fins al carrer Tripó. En el cas particular de la casa Segura, aquesta es va enderrocar en dues fases. Durant la primera, als inicis de 1932, es procedí a mutilar el coronament i els darrers pisos i així es quedà fins a mitjans de 1935, quan començaren els treballs d'anorreament total de l'edifici. Com podem comprovar a la imatge, per darrere del tramvia treuen el cap les restes de la casa Segura després de la primera fase d'intervenció; per tant, la data més plausible seria entre 1932 i 1935, però mai de la vida 1951, moment en què les obres de construcció del Banco de España feia 3 anys que  s'havien iniciat i ja es començava a intuir el resultat: un edifici sorgit del reaprofitament dels plànols de la seu nonata de La Canadenca.

dimecres, 4 de gener de 2017

Dada exacta (2): casa Francesc Simon, gener de 1942


Aquesta fotografia del fons Foto Ferran de l'Arxiu Nacional de Catalunya, compost pel material produït per Artur Ferran i el seu fill Francesc Xavier Ferran i Brugués al llarg de la seva vida professional, està datada per l'arxiu entre 1924 i 1935. Quant a la localització es limiten a un poc concís: Façana d'un edifici de l'empresa de compra i venda Auger y Jubany, S.A., amb cartells publicitaris. Barcelona

Per documentar aquesta fotografia he rebut l'ajut inestimable del Joanot Pascual, l'Enric H March, la Maria Garreta i el Miquel Barcelonauta.
La façana de casa Simon es mantindria intacta des de la seva construcció si no fos per una inoportuna remunta, el retranqueig de la qual cal dir que ha ajudat a dissimular-la i sobretot ha evitat la  irreversible mutilació del coronament (Google Street View)

Comencem per concretar-ne el lloc. L'edifici es troba encara avui al número 3 del passeig de Gràcia i no és altre que la casa Francesc Simon, projectada per l'arquitecte tarragoní Josep Domènech Estapà el 1912 i reformada pel seu fill Josep Domènech Mansana. A l'esquerra de la fotografia, podem observar l'hotel Colon en ple procés d'enderrocament, començat a finals de 1941.
Retall de La Vanguardia del dia 23 de gener en què apareixen tots dos espectacles: Raza al Coliseum per al mateix dia i l'anunci del concert de Toldrà per al diumenge següent

Aquesta dada ens ajuda a limitar la data més antiga possible, però la publicitat enganxada al pirulí ens afina encara més la cronologia. A la part superior, podem distingir-hi el nom de Toldrà i a l'inferior el nom Raza. La pel·lícula de José Luis Sáenz de Heredia, amb argument del mateix Francisco Franco, sota el pseudònim Jaime de Andrade, s'estrena al cinema Coliseum -si forcem una mica la vista podem distingir el nom d'aquesta imponent sala- el 14 de gener de 1942. Es manté en cartellera fins al 15 de febrer. D'altra banda, el mestre Toldrà, en qualitat de violinista i acompanyat pel pianista santboià Blai Net, va tocar un concert al Palau de la Música, el diumenge 25 de gener de 1942 a dos quarts de sis de la tarda. La data de la fotografia més plausible, per tant, seria al voltant d'aquest diumenge 25; fins i tot aquest mateix dia atesa l'escassetat de vianant pel passeig de Gràcia. En tot cas, si no ens la volem jugar tant, podem afirmar amb seguretat que aquesta fotografia fou disparada a finals de gener de 1942.