Dada exacta (6): Donatius per als repatriats civils de Filipines (25 i 26 de març de 1899)

foto de Joanot Pasqual.
Adolf Mas (Institut Amatller)
Les ànsies expansionistes dels Estats Units al Carib i al Pacífic toparen amb les darreres possessions d'ultramar d'un imperi decadent com l'espanyol. La guerra entre ambdós països es dirimí a favor dels Estats Units amb les sengles desfetes navals espanyoles a Cavite (1 de maig de 1898), a la badia de Manila, i a Santiago de Cuba (3 de juliol de 1898) que forcen el govern espanyol a signar el Tractat de París el 10 de desembre de 1898, mitjançant el qual perden la sobirania sobre Cuba i es veuen obligats a vendre Filipines, Puerto Rico i Guam als Estats Units a canvi de 20 milions de dòlars. Quedaven només les restes de l'imperi on mai no es ponia el sol: les illes Marianes i Carolines. Sense esquadra per defensar-les, al govern Silvela no li queda més remei que vendre-les  a Alemanya el febrer de 1899 per 25 milions de pessetes.

La signatura d'aquest tractat no resolt el tema de la repatriació dels presoners militars, civils i eclesiàstics a la metròpoli. De la mateixa manera que foren els encarregats del transport de tropes des de la península, els vaixells de la Compañía Trasatlántica ara es fan càrrec de la repatriació. Tornen en unes condicions pèssimes, fins al punt que alguns moren en el viatge; molts afectats per malalties. De fet, la majoria de morts en aquest conflicte de totes bandes, especialment pel que fa l'exèrcit dels Estats Units, no són en accions de guerra, sinó per malalties. Quan arribaven al port de Barcelona, desembarquen al portal de la Pau amb golondrinas, el propietari de les quals no cobra el servei, els rep la Creu Roja i els ofereix una tassa de brou. Des d'allà, els malalts es traslladen als diferents hospitals segons el nivells de gravetat.

Passen els dies a Filipines, el govern dels Estats Units, el de Filipines i el d'Espanya semblen desentendre's de la sort dels repatriats. Per aquesta raó diverses entitats privades jugaran un paper determinant davant de la inacció de les diverses organitzacions, ja sigui entrevistant-se amb representants dels diversos governs, ja sigui fent arribar diners per mantenir els captius en vida, ja sigui organitzant el retorn i la rebuda als principals ports de retorn. En aquest últim aspecte hem de destacar La Creu Roja. Organitzen un pla d'ajut econòmic i assitència sanitària -faciliten aparells ortopèdics, cabestrells... als ferits sense recursos- i es desenvolupa una infraestructura sanitaria de complejidad variable, según necesidadesy recursos locales, integrada por brigadas de camilleros, brigadas sanitarias, ambulanciassanitarias, casas de socorro, dispensarios, sanatorios y hospitales . La situació era tan desesperada que fins i tot organitzacions sanitàries o de famílies dels captius van editar revistes com ara La Cruz Roja, El Camillero, El Prisionero o El Filipino, les quals es feien ressò de la situació dels repatriats o de l'arribava dels vaixells, sense estalviar-se crítiques al govern per la seva inhibició total per la sort dels seus compatriotes.
La Vanguardia, 27 de març de 1899

Al gener de 1899, els filipins finalment autoritzen la sortida del personal civil i dels militars ferits, però el mes següent els antics aliats es declaren la guerra. Els americans temen que els diners d'ajut als captius els facin servir els filipins per finançar-la guerra contra ells, un conflicte armat d'una crueltat extrema que s'allargarà fins al 1902. La majoria de repatriats arribaran entre finals de 1899 i principis de 1900. El darrer vaixell amb repatriats arribarà al port de Barcelona l'abril de 1900.

Lògicament, per finançar aquests projectes assistencials La Creu Roja necessita diners. Així, entre Dissabte de Glòria -25 de març- i Diumenge de Resurrecció -26 de març- de 1899 aquesta organització aixeca una tenda de campanya a la plaça de Catalunya, tot just davant del Gran Café Colón, per aconseguir donatius per als repatriats civils de Filipines.

Fora de pla, a l'esquerra, restava dempeus la penúltima construcció enmig de la plaça de Catalunya, la casa Estruch, afectada per l'imminent enderrocament, que no es produí fins al 1901, per deixar lliure la plaça d'edificis i així poder endegar la tan desitjada reforma, que no passà d'un simple enjardinat l'any 1902 i que no arribaria fins al 1925. 

L'any següent, seguien atracant vaixells al port de Barcelona amb repatriats. El gener de 1900, tenia previst l'arribava el León XIII, de la Compañía Trasatlántica, amb repatriats civils i militars de les Filipines, la majoria captius. El delegat de la Creu Roja, Josep Ferrer-Vidal i Soler -germà del fundador de La Caixa (Caja de ahorros y pensiones de Barcelona), vidu d'una germana d'Eusebi Güell, i propietari del xalet que comprà pocs anys després Roser Segimon perquè Gaudí aixequi ex novo la casa -mal anomenada- Milà, mundialment coneguda pel malnom que li van posar els barcelonins: La Pedrera- demana a l'alcalde, que li concedeix, la cessió de la casa Estruch per allotjar aquells infeliços -o com a mínim una part- sin recursos de ninguna clase: casi sin ropas con qué cubrir sus cuerpos quebrantados y enfermos. L'ajuntament va mantenir a aquest contingent de famèlics, que restaren poc més d'una setmana, la Compañia Barcelonesa de Electricidad donaria gratis la llum a l'edifici i la resta de despeses correrien a càrrec de la Creu Roja. 


Bibliografia i fonts

Giribet, Blanca: Barcelona 1900-1917. Reportatges d'Adolf Mas
La Vanguardia
Los repatriados de Filipinas

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Dada exacta (5): "Abaix el feixisme"

Dada corrupta (II) La Farmàcia Gibert de Gaudí al carrer Canuda